Origen: ‘Més enllà de les diferències entre IEC i AVL, tenim una llengua que cal gestionar’

Miquel Àngel Pradilla membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
Ens trobem a la seu de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb Miquel Àngel Pradilla (Rossell, el Baix Maestrat). Deixem malauradament de banda el Miquel Àngel director de la Xarxa Cruscat, professor a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona o director científic d’Onada Edicions, per a trobar al membre numerari de la Secció Filològica. L’objectiu, tractar d’explicar com ha arribat la nostra llengua a la situació actual, des de la perspectiva històrica  de la Transició i el punt de vista d’un valencià que és part activa de l’entitat normativitzadora que més temps fa que vetlla per la nostra llengua. A la sala, imponent des de la finestra, un bust de Pompeu Fabra ens introdueix immediatament el paisatge en què ens trobarem durant la conversa…

Eduard Ferrando / Barcelona
Foto i vídeo: Neus Mascarós

-Quina és la situació de la nostra llengua durant la Transició?
En primer lloc crec que és fonamental no perdre de vista que el procés de castellanització s’inicia al segle XVI. Ninyoles ja ens va parlar de les fases del procés de castellanització. Una primera fase, amb una direcció horitzontal, només va afectar la noblesa, l’aristocràcia i la clerecia; en una segona fase,al s. XIX, en el marc d’una reestratificació de la societat, que ja és vertical, s’afegeixen al procés de castellanització d’altres segments socials com la burgesia; i finalment arribem al segle XX, una època de dictadures, on es difon el lema aquell que només parlen valencià aquells que no han tingut l’oportunitat d’abandonar-lo. Tot això ho entoma la Transició, que per a mi és una època de claudicacions perquè entren en conflicte els interessos dels sectors progressistes d’una banda, i de l’altra els dels sectors conservadors, hereus dels valors de la dictadura. És una època de debat d’una visceralitat extrema que va desembocar en la famosa Batalla de València, un episodi sinistre en la història social de la nostra llengua. El debat de què parlem, marcat per temes com el nom de la llengua, la pertinença a un diasistema més gran, l’himne, etc., va desembocar en una sèrie d’acords que van afavorir clarament el sector conservador abans esmentat.

Jo crec que l’esquerra, que sempre s’ha trobat molt incòmoda en el debat identitari, va claudicar i va renunciar a posar les bases del que hauria pogut ser una millor manera de gestionar un nou ecosistema que descansés en els valors tradicionals de la societat valenciana.

-És la LUEV una claudicació d’aquestes? Cal recordar que és fruit d’una votació sense cap vot en contra, només l’abstenció d’Alianza Popular (AP)…
No, no ho crec. La LUEV no va ser tan agosarada com haurien volgut tota una sèrie de gent, però no deixa de resultar paradoxal que aquells que en aquell moment vam criticar-la, tal com han anat les coses ens hi vam acabar arrecerant. La LUEV tenia un plantejament normalitzador de mínims en una etapa que a mi m’agrada catalogar com una etapa d’’infraplanificació lingüística’, que és la que executa el PSPV des de l’any 83 fins al 95. Tanmateix, sí que es produeixen una sèrie de fets que es poden interpretar com a veritables esdeveniments històrics, sobretot  la despenalització del valencià i la seua generalització en l’ensenyament, si més no, públic. Però per a mi, el model que es va triar era de base ètnica, ja que en el moment que permet la tria de llengua en l’escolarització en funció de la llengua primera, en el marc d’una llengua conflictivitzada, etc., no era un model que permetés generalitzar la vehicularitat del valencià. Probablement s’hagués pogut fer un pas més endavant perquè hi havia un entorn social més favorable. Es fa evident que les eines que es van triar no van ser les més adequades. Ho podem comprovar en l’actualitat, Decret de Plurilingüisme al marge, ja que l’ensenyament en valencià no ha aconseguit anar més enllà del terç de la població escolar, i això ha consolidat un entrebanc comunicatiu importantíssim.

-Durant els 12 anys de govern del PSPV hi ha coses positives, com vostè ha destacat. Aleshores, què és el que fallà en la política lingüística?
Globalment, l’administració al País Valencià ha esdevingut una via morta en la rehabilitació de la llengua per manca de convicció, que és l’element motor de tot plegat. Les elits en el poder, si més no fins ara, no han fet encara una aposta decidida per portar el valencià a la normalitat lingüística.

Dit aixo, l’època socialista posa les bases d’una certa normalitat, amb la creació d’una certa estructura normalitzadora, els gabinets d’ús del valencià, la Direcció General de Política Lingüística… Es posa en marxa però només serà a mitjan dècada dels 90, quan el PSPV està a punt de sortir del poder, quan tornaran a fer plantejaments més maximalistes en relació amb la qüestió. En definitiva, no s’ha activat mai una terapèutica adequada al que necessita la llengua. D’això en dic una època d’infraplanificació lingüística, amb uns rèdits molt exigus per a una llengua que necessitava una acció molt més decidida.

-I a l’any 95 entra Zaplana, què hi suposa aquest canvi de govern?
En aquell moment, la política i la planificació lingüística es transmuten en una mena de retòrica identitària sense cap aplicació pràctica. Jo ho anomene una època de contraplanificació lingüística; però compte, contraplanificació no vol dir impugnar tot el que s’havia fet fins a aquell moment, perquè realment el PP el que farà serà moderar la tasca que feia a l’oposició i rutinitzarà una deriva normalitzadora que no portava a cap resultat substancial. Contraplanificació vol dir que darrere la retòrica aquella dels valors simbòlics de la llengua, s’amaga una pràctica indolent i clarament hostil. És la dissonància entre les actituds i els comportaments. Mira, alguns analistes ho hem dit clarament, entre la política lingüística executada des del 83 al 95 i la que s’inicia aquell mateix any fins al 2015, el que hi ha hagut és una qüestió d’intensitat i de canvi de relacions amb els agents compromesos amb la rehabilitació de la llengua; les grans línies estratègiques de promoció de la llengua malauradament no van variar substancialment.

-En tota aquesta política de gestos i actituds de què estem parlant, el govern de Zaplana crea una entitat estatutària com l’AVL, una entitat des del seu naixement polèmica, ja que no tots els qui en formaven part tenien un perfil lingüístic idoni per al càrrec. Què ve a fer l’AVL?
Cal recordar que la llei de creació de l’AVL és del 1998, en el marc del que s’anomena ‘pacte lingüístic’ que van coure Eduardo Zaplana amb el seu soci de govern en aquell moment, Unió Valenciana i Jordi Pujol, i fent de mitjancer,  Joan Rigol. Hem de dir que en aquell moment Pujol no va preveure algunes derivades que podia prendre una decisió d’aquestes característiques, i crec que un bon assessorament del món acadèmic l’hauria pogut ajudar.

En aquest context es crea l’AVL, com una entitat autònoma de gestió del corpus lingüístic del valencià, en el marc d’una comunitat lingüística, que ja disposava d’una acadèmia, l’Institut d’Estudis Catalans.  Clar, tot açò es va fer en un context de negociació política on els criteris d’entrada dels acadèmics responia més a les devocions ideològiques que als mèrits curriculars, almenys d’una part.

De fet, l’AVL ha arrossegat fins ara aquest procés de configuració malgrat els intents de guanyar autonomia que s’han produït. Ara, amb la nova composició de l’AVL, que ja es fa per criteris de cooptació, m’agradaria pensar que les coses poden canviar en la direcció que insinuava el conflicte amb el govern del PP ocasionat a propòsit de la definició del mot ‘valencià’ en el DNV.

-Potser sobta una mica la renovació dels acadèmics al juliol i la presentació del DNV, ja elaborat, al novembre, perquè potser no tots els nous hi estan d’acord…
Sí, continua havent una negociació permanent entre les diferents sensibilitats, sensibilitats  que en alguns casos són profundament divergents. Tot i que en el procés de funcionament de l’Acadèmia, sóc del parer que s’ha acabat produint una mena de fusió entre unes sensibilitats que eren clarament unitaristes, amb una clara consciència de pertinença i amb una voluntat de participació en una comunitat lingüística de més abast territorial, i unes altres que venien del món del secessionisme. Dit d’una manera forçosament esquemàtica, la mutació apuntada ha fet que els qui venien del món secessionista han acabat fent-se unitaristes, però des del particularisme; mentre que els unitaristes han anat perdent l’horitzó de la comunitat lingüística i han confluït en una mena de particularisme, que en tant que descansa en una individuació de la part del diasistema que gestionen, genera una dissonància forçosament negativa en la gestió global de la norma i de l’estandardització que se’n deriva.

-Arran de la presentació del nou DNV s’ha encetat una polèmica que amenaça de ser llarga. Explique’ns què considera que no és positiu del nou DNV…
En el moment en què s’institucionalitza l’AVL, s’inicia una primera fase de diplomàcia interna i a poc a poc acaba codificant. L’any 2006 és molt rellevant per la publicació de la Gramàtica Normativa Valenciana (GNV) i el Diccionari de Pronunciació del Valencià, que ja s’intuïa que seria la base del futur Diccionari de l’Acadèmia. Jo avaluaria ambdues coses separadament, perquè una cosa és la Gramàtica i l’altra el Diccionari.

Pel que fa a la GNV, el punt de dissonància que hi ha en relació amb el corpus normatiu vigent, el fabrià, és el fet que altera la prelació de les formes lingüístiques en el repertori. És a dir, tota una sèrie de formes que havien estat considerades col·loquials passen a ser prioritàries: demostratius sense reforçar, increment incoatiu en -ix, proparoxítons llatins en els plurals (Hòmens)… Aquesta alteració, a més, magnifica els seus efectes a causa de la ideologització a què s’han vist  sotmeses diferents formes lingüístiques, que han esdevingut veritables estereotips simbòlics de les sensibilitats lingüístiques enfrontades. Però en definitiva, el Fabrisme s’havia mantingut, llevat d’algunes solucions lingüístiques de caràcter sintàctic que la mateixa Gramàtica de l’IEC ha reprès recentment. El Diccionari de Pronunciació, en canvi,  ens permetia veure que el DNV seria una altra cosa, i de fet és una altra cosa.

Pel que fa al DNV, jo subscriuria totalment l’informe que va fer l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), que el que ens diu bàsicament és que a la proposta lèxica del DNV hi ha tota una sèrie d’elements a valorar positivament, que fins i tot ajuda a resoldre algunes mancances que tenia el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), perquè recull tot un lèxic que cal que tinga presència normativa. Tanmateix, el DNV, paral·lelament, acull tot un seguit de paraules el grau de particularisme de les quals posa en qüestió la seua presència en un diccionari que es cataloga com a ‘normatiu’. La presència d’aquest conjunt de mots, de genuïnitat inqüestionable, ens fa pensar més aviat amb un diccionari descriptiu. Una altra cosa, aquesta molt més qüestionable, és la incorporació d’una sèrie de mots la genuïnitat dels quals és més que dubtosa i que ens remeten a una estratègia estandarditzadora que contravé absolutament el principi d’autonomia estructural que exigeixen les normativitzacions de les llengües en situacions de contacte clarament desequilibrades a favor de la llengua interferidora.

En definitiva, la proposta de normativa lèxica del DNV ens trasllada diàfanament que el seu horitzó lingüístic va del Sénia al Segura. Si cada territori apliqués els mateixos criteris estaríem parlant d’una proposta de codificació lèxica per al conjunt de la comunitat lingüística amb uns quants volums i no d’un diccionari general. Per tant, jo crec que el DNV té unes bondats, que no negaré i que fa veure unes mancances del DIEC, però planteja una col·lisió de models codificadors que no afavoreix l’establiment d’un model supradialectal per a la llengua.

-Vist des de fora sembla tot bastant estrany. La nova Gramàtica de l’IEC recull formes valencianes i balears obviades fins ara, tenim acadèmics, com el cas de Saldanya, que han format part d’ambdós acadèmies, gent com Joan Rafel Ramos que actualment és acadèmic i també president de l’IIFV… coses que fan evident que sí que hi ha un treball en comú que, en canvi, no s’acaba de fer efectiu… Què és el que falta perquè AVL i la SF de l’IEC bastisquen els ponts de què tant es parla?
Tot això fa visible que les coses estan canviant. Entenc que caldrà millorar les relacions, que ara per ara, des del punt de vista oficial, són inexistents. Però és que en aquests moments és molt complicat establir relacions oficials, i parlo a títol personal, no ho faig en nom de cap institució. I ho és perquè d’alguna manera el conflicte queda garantit en la mateixa proposta fundacional d’ambdues entitats. Tenim un IEC que a través de la territorialitat dels seus membres té com a horitzó el funcionament general normatiu de la comunitat lingüística, i l’AVL, també amb la territorialitat exclusiva dels seus membres valenciana, que té ‘in mente’ la gestió d’un territori. Però el que realment és important és que no entrem en una fase de  desencontre, perquè han canviat coses que fan que avui, les cauteles que teníem en relació a l’AVL, puguen començar a modificar-se. Avui, amb la presència de nous membres, s’albira una sensibilitat tendent a bastir un model territorial convergent amb la resta del domini lingüístic, que moderés la proposta identitària que suposa un model molt valencianitzat, un model col·loquialitzant si més no en relació amb la dinàmica comunicativa que havia funcionat fins ara i que ha bastit una literatura importantíssima, l’ensenyament, etc.

Personalment considero que la nostra llengua no es pot permetre tenir una formalitat conflictiva. Els nostres usuaris, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, la catalanofonia com acostumo a dir, necessiten una eina comunicativa que no grinyole, vol dir que siguem capaços de crear uns consensos amb els quals els acadèmics puguem ser capaços d’orientar. I dic orientar perquè si la comunicació entre els territoris fos fluïda i no tan deficitària com actualment, si el contacte de llengües que tenim privilegiés la nostra i no la castellana, segurament els usuaris acabarien negociant aquestes formes en un marc de comunicació fluïda i les acadèmies,bàsicament, el que acabarien fent és sancionar allò que els usuaris van conformant com a model referencial. Hem de ser capaços d’establir un repertori lingüístic amb tant de consens com siga possible. Si creem uns models lingüístics que divergeixen, que col·lisionen… estarem creant una eina comunicativa que grinyolarà per tot arreu, i això no contribuirà en absolut a dotar de prestigi una llengua que el necessita més que mai.

-No pareix que ajude tampoc que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport publique uns criteris lingüístics que no segueixen el model AVL. Qui va errat? O qui no ajuda l’AVL o la CEICE?
Fixa’t que el que ha fet la Conselleria és, en definitiva, reconèixer l’autoritat normativa de l’AVL, i en el marc del ventall de possibilitats normatives que ofereix, ha triat les formes que recomanava la Universitat. Per tant, aquesta presa de posició de l’Administració ens interpel·la a tots, tant a l’AVL com a l’IEC. Nosaltres ho hem d’entomar com un símptoma d’un context més afavoridor per a una possible relació.

-Dibuixe’ns una entitat que siga capaç de coordinar ambdós acadèmies…
Si tingués aquesta fórmula, segur que ja estaria activada…

-Clar és que estem parlant de posicions molt divergents, com per exemple la que representa Abelard Saragossà… Es pot arribar a un consens amb aquesta distància?
Jo diria que avui el debat ja no el tenim tant en la unitat de la llengua, a pesar d’alguna cosa extravagant que de tant en tant ens entreté, i sí en la gestió unitària del codi. És a dir, la norma que ha de ser l’esquelet de la varietat formal ha de poder ser consensuada perquè el funcionament siga unitari de cara a la societat, unitari dins de la diversitat, evidentment.

Mira, nosaltres tenim una comunitat lingüística menuda, escapçada administrativament, amb problemes d’intercomunicació entre les parts. Ens necessitem els uns als altres en termes de comunitat lingüística. De fet, el futur del valencià jo no el sé veure fora del seu àmbit lingüístic, la feblesa comunicativa a què ha arribat no li permet una eixida d’aquesta situació en solitud. La perspectiva de la comunitat lingüística és fonamental per al valencià, i jo com a valencià em sento molt preocupat per aquest tancar els ulls a un àmbit comunicacional més gran que t’aporta potencialitat. I, de vegades, mirades exemplaritzants en la gestió de la normalitat lingüística.

Dit això, no vull defugir la pregunta sobre quin hauria de ser el funcionament, però aquí tenim un obstacle que caldrà greixar-lo molt. És el debat entre les relacions horitzontals i les relacions verticals entre les acadèmies. Que l’IEC renuncie a la relació vertical no és fàcil, de fet, jo formo part de la SF des de la meua adscripció valenciana, i això és una mostra que des de l’IEC es veu la llengua amb tota la seua diversitat, perquè és una qüestió fundacional. L’AVL, d’altra banda, també és difícil que accepte relacions verticals i el seu leitmotiv serà l’horitzontalitat. Jo crec que hem de ser capaços d’abordar aquest problema d’una manera molt franca. Més enllà de les diferències entre IEC i AVL, hi ha una llengua. Una llengua que hem de saber administrar revisant les posicions maximalistes.

-Què suposaria desvincular-se de la resta del territori lingüístic? Correm el risc de viure la situació que viu actualment el gallec?
La situació que viu ara mateix el gallec és molt precària. És un d’eixos casos d’una llengua feta per elaboració en què s’han maximitzat els criteris identitaris a l’hora d’establir la comunitat amb què es vol bastir complicitats. En el cas nostre, en els meus plantejaments em preocupo moltíssim d’intentar desvincular les qüestions identitàries de les qüestions lingüísticoculturals.

En el cas de la nostra llengua, si centrem els esforços en l’àmbit comunicacional, i compartim tota una sèrie d’interessos comuns, l’econòmic per descomptat, però sobretot el cultural, crec que d’alguna manera desactivarem una arma que s’està utilitzant per a qüestionar la mateixa unitat de la llengua. La catalanofonia per a mi no és el mateix que la catalanitat, terme que conté ressonàncies identitàries que furguen en el veritable origen del conflicte. La catalanofonia en canvi esdevé una mena de comunitat d’interessos, que anhela una comunitat comunicativa vigorosa on la llengua compartida ha de vertebrar una cultura plenament encaixada en el segle XXI.

-Acaba de publicar-se l’informe de la xarxa Cruscat sobre l’estat de la llengua. Quina és la situació actual de la llengua al País Valencià?, podem ser optimistes?
(Riu) Hem de ser estratègicament optimistes. Crec que en termes de llengua hem de fugir del determinisme fatalista, que és desmobilitzador, i que sovint fa una anàlisi de la realitat en què només contempla la part més negativa.

A veure, l’època que comprèn els darrers 20 anys ha patit pràcticament una inacció en la planificació de l’estatus de la creació de nous usuaris i nous usos per a la llengua, i en canvi hi ha hagut sempre una cridòria pel que fa a la planificació del corpus lingüístic. Això barrejat, és un còctel fatal per a la llengua, i ho estem patint des de fa molts  anys. D’això en dic l’’estat sociolingüístic rebut’, situació que han entomat els nous legisladors i la nova administració i que haurà d’intentar capgirar.

-Quin és aquest ‘estat sociolingüístic rebut’?
Clar, hi ha coses molt preocupants i d’altra banda una qüestió de base que és el que a mi m’agrada destacar, i és que amb totes les fatalitats que hem patit, que es remunten fins al segle XVI, encara estem en condicions de lluitar per la normalitat lingüística al País Valencià. I això és un element de resistència fonamental que vol dir que la llengua ha tingut una presència estructural important que ni la pitjor de les conjuntures ha estat capaç d’arrabassar.

En definitiva, la situació de la llengua al País Valencià és molt complexa. En destacaré algunes coses. Pel pel que fa a l’habilitat de parla,  la llengua es troba en unes xifres molt baixes, molt precàries: el fet que només una mica més de la meitat de la població de la zona valencianoparlants es declare competent oralment de cara al paisatge lingüístic és molt important. Per tant, alerta perquè tenim un veritable problema. En el marc d’una acció planificadora solvent, un objectiu prioritari ha de ser la bilingüització de tota la població, i això implica atacar tota una sèrie de sectors que van molt més enllà de l’àmbit educatiu. Però és que en l’àmbit educatiu ens posem les mans al cap quan veiem les dades de la cohort de 15 a 24 anys, gent que passa per l’ensenyament i no entén la llengua, que declara no saber-la parlar encara…

En l’àmbit dels usos es reflecteix tot el que hem retrocedit, amb una presència del valencià molt minoritària, molt per davall de la presència del castellà. Ara bé, la situació actual del valencià obri un debat que ja no es dirimeix en el format dicotòmic de valencià i castellà, sinó en termes multilingües, que és una nova realitat que tenim i hem de saber gestionar. I un dels grans retrets que s’ha de fer a la política i la planificació lingüística dels darrers 20 anys, és justament passar per alt els efectes sociolingüístics que sense cap mena de dubte ha tingut una nova composició de la població com la que ara mateix hi ha.

En definitiva, les dades de què disposem ens diuen que el valencià, quan surt de casa, perd terreny, la presència pública del valencià davalla a mesura que surt de casa i es pot establir com una mena de gradació, així a mesura que la situació comunicativa va perdent proximitat, va perdent un terreny que guanya el castellà permanentment. El refugi del valencià és la llar, que amb un 31% d’ús prioritari esdevé el bastió d’una llengua que es refugia en la comunitat etnolingüística més primària. Hem de tenir presents que hi una crisi d’usos importantíssima al País Valencià i n’hem de prendre consciència per tal de revertir-la.