Contràriament al que fa un temps podia ser una perspectiva raonable de millora progressiva de l’estatus jurídic de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea, la realitat d’aquest darrers anys mostra de manera força clara una situació d’estancament, i fins i tot d’una certa regressió.

De manera potser sorprenent, el punt d’inflexió d’aquesta tendència es va produir a partir del moment que es van aprovar els acords administratius signats pel Govern espanyol amb les diferents institucions i organismes de la Unió, acords que, sota condicions molt limitades, hi permeten un cert ús oficial del català i de la resta de llengües oficials a l’Estat espanyol distintes del castellà.