Origen: Amb certa calma – qüestions de llengua i societat: La situació del català a les Illes Balears

Ara fa pocs dies que es va presentar el volum Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014 . Anàlisi, publicat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Universitat de les Illes Balears i  coordinat per Joan Melià i Maria del Mar Venrell. Basada en l’anàlisi exhaustiva de les dades de la darrera gran enquesta feta a les Illes, l’obra constitueix ja des d’ara una referència imprescindible per a qualsevol que vulgui parlar de la situació sociolingüística en aquest territori amb dades actualitzades.

El capítol 7 d’aquesta obra, “La realitat i l’evolució de les Illes Balears a partir dels grups d’orígens i usos lingüístics” (pàg. 105–23), elaborat per F. Xavier Vila i Natxo Sorolla, analitza la situació de les diferents llengües emprades a les Illes seguint la tècnica dels grups sociolingüístics que els mateixos autors han desenvolupat i aplicat a d’altres territoris. La tècnica es basa a identificar grups de parlants a partir d’una sèrie de variables com ara la primera llengua i les llengües que usen en una sèrie de circumstàncies per tal d’estudiar-ne el comportament en general i l’evolució en el temps.

Els resultats d’aquest capítol suggereixen que, malgrat alguns avenços des del punt de vista de la competència de la llengua catalana, les polítiques lingüístiques desenvolupades durant les últimes dècades tant per les autoritats centrals com per les autonòmiques han reforçat la posició del castellà com a llengua hegemònica a les illes. El capítol analitza diverses mostres d’aquesta dinàmica que es tradueix, d’una banda, en les dificultats creixents per integrar lingüísticament la població d’origen forà i, d’una altra, en l’erosió del català entre les generacions més joves. Així:

” Tanmateix, (…), els catalanoparlants de les Illes mostren símptomes preocupants de feblesa, perquè en les generacions més joves ja no s’arriba a garantir ni tan sols que els fills de famílies catalanoparlants usin habitualment el català o que els fills de les parelles autòctons i nouvinguts es decantin majoritàriament per la llengua autòctona, i molt menys encara s’aconsegueix contrarestar els resultats dels corrents immigratoris.” (pàg. 123)

Les tendències per al català són especialment negatives a Eivissa i a la badia de Palma, tot i que la part forana de Mallorca i Menorca no se n’escapen totalment. Aquesta distribució geogràfica està lògicament relacionada amb la realitat socioeconòmica de cada illa i amb el pes que hi té la immigració i el turisme. Aquest fet, però, té derivades que caldria tenir presents:

“El fet que sigui als àmbits urbans i més turístics on més pateix la llengua entre els mateixos catalanoparlants suggereix que convé desenvolupar nous referents per a unes generacions en què trontolla la lleialtat lingüística.” (pàg. 123)

La situació del català a les Illes no és en absolut desesperada i hi ha molt motius per confiar que pot rederçar-se. Ara bé, calen polítiques sòlides, diagnòstics afinats i increment del consens social. És ben possible que a les Illes s’estigui corrent el perill que el català s’identifiqui només amb l’autenticitat local però estigui quedant desvinculat dels valors de modernitat, urbanitat i cosmopolitisme, que es podrien estar associant cada cop més al castellà. Plantegem la pregunta directament: per als joves d’Eivissa o Palma, el català està vinculat a la modernitat i el triomf social? I què s’ha fet, des de les autoritats, per aconseguir-ho? De fet, no deu ser agosarat d’afirmar que tota la política del govern de Bauzá destinada a entrebancar els contactes de les Illes i la resta del domini perseguien de manera més o menys indirecta la parroquialització simbòlica de la llengua. En tot cas, si la hipòtesi de la reducció de la llengua a la noció de l’autenticitat local s’estigués materialitzant, la llengua correria un risc molt seriós, perquè són moltes les experiències que mostren que en les situacions de conflicte no és convenient de basar la normalització de la llengua minoritzada exclusivament en referents identitaris locals. La llengua ha de servir per a tot, també i sobretot per a la vida contemporània. En aquest sentit, doncs, caldrà que el catalanisme illenc faci més i més esforços per no deixar engabiar la llengua en la presó de la identitat i el passadisme.