El dia 1 de desembre la Comissió de Llengua del Consell de l’Advocacia Catalana va celebrar, amb la inestimable col·laboració del Col·legi d’Advocats de Sabadell, la VIII Jornada sobre l’Ús del Català  la Justícia. Enguany, portava per títol “El català, de l’aula a la toga” i buscava reflexionar sobre la presència de la llengua catalana en l’ensenyament del Dret a les nostres universitats, i com influencia aquesta situació en el posterior exercici professional.

L’acte va estar format per la conferència central “L’espanyolisme lingüístic i la llengua comuna”, a càrrec del senyor Juan Carlos Moreno Cabrera (catedràtic en lingüística general de la Universitat Autònoma de Madrid), que va abordar el concepte de “llengua comuna” que empra el Govern espanyol en la seva política lingüística estatal. La conferència va anar seguida d’un debat jurídic dut a terme per estudiants d’oratòria de la Facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona i va cloure l’acte una taula rodona en què es van escoltar diverses opinions de l’àmbit universitari i de l’advocacia sobre l’ús del català en el trànsit de les aules cap a l’exercici professional. Podeu consultar el programa en versió pdf.

A continuació, us presentem les conclusions:

Conferència central: “L’espanyolisme lingüístic i la llengua”, a càrrec del Dr. Juan Carlos Moreno Cabrera

El Dr. Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic en lingüística general de la Universitat Autònoma de Madrid, va pronunciar una conferència amb l’objectiu d’explicar la política lingüística central de l’Estat espanyol, que gira al voltant del que s’anomena “l’espanyolisme lingüístic”.

L’espanyolisme lingüístic es basa en un absolutisme lingüístic de la llengua oficial de l’Estat, el castellà, el qual és concebut com la llengua comuna, llengua de cultura, fàcil, rendible en termes econòmics, superior i que garanteix la unitat de la “nación española”. En la política lingüística de l’Estat espanyol continua plenament vigent la idea d’Unamuno expressada el 1931 que la “bilingualidad es un disparate”, i també les idees defensades pel Manifiesto por la llengua común (2008) (Amando de Miguel i altres). En aquest sentit, les llengües que no siguin el castellà són excloses i desacreditades; es combat la idea que les llengües regionals siguin llengües vehiculars a l’educació, ja que es creu que és incompatible promoure aquestes llengües sense atacar el castellà; es destrueix i s’escapça el caràcter de llengua pròpia del català, el gallec i el basc de les seves regions corresponents, i hi ha una nul·la disposició a cedir a favor d’aquetes llengües respecte al castellà, per no perdre poder ni influència social.

Així mateix, l’espanyolisme lingüístic, d’una banda, defensa que la llengua castellana, pròpia de Castella, ha estat propagada de forma natural i acceptada amb entusiasme; i de l’altra, busca demostrar que les llengües autonòmiques són cosa recent, producte de l’ordenament jurídic actual del 1978; unes idees que justament distorsien la realitat de la història, la qual està plena d’episodis en què el castellà s’ha imposat sempre per “ordre de la llei”.

Segons Moreno, malauradament, aquest espanyolisme lingüístic no és considerat una ideologia, sinó que s’ha convertit, mitjançant l’educació a les escoles espanyoles, en una opinió considerada ben normal. El pitjor de tot, però, és que aquesta ideologia, convertida en opinió pública generalitzada, es maquilla en els mitjans de comunicació actuals amb valors d’igualtat i democràcia, quan, en realitat, el seu principal tret és excloure la resta de nacions i llengües. El ponent conclou que el castellà és una llengua de Catalunya, però no és una llengua catalana; i apunta a l’educació com l’única solució per canviar aquesta idea tan imperant en la població espanyola.

Debat d’exhibició entre Gorka Samaniego i Jordi Farnés, del Grup d’Argumentació i Debat de la Facultat de Dret de la UAB

El debat jurídic va abordar el tema de si el sistema jurídic garanteix o no l’ús normal del català a la justícia. Samaniego va ser l’encarregat d’esgrimir arguments a favor, mentre que Farnés ho va fer en contra. També van debatre el perquè els advocats que utilitzen normalment la llengua catalana al carrer, sovint no ho fan als jutjats i tribunals.

Per un costat, Samaniego va deixar constància de la llibertat que, segons el marc legal vigent, tenen els advocats per elegir la llengua amb què volen participar en la justícia. El fet d’utilitzar una o altra llengua és bàsicament una qüestió de voluntat. No desconeix que l’advocat es mou per criteris professionals a l’hora de triar la llengua que millor convingui al cas concret, però la seva elecció sempre vindrà determinada per la seva llibertat. Segons aquest orador, si no s’utilitza el català a la justícia, és per falta de voluntat.

Per l’altre costat, Farnés va denunciar que la llibertat d’emprar el català, tot i ser garantida legalment, en la realitat es veu truncada per una sèrie de condicionants. El professional pot elegir d’inici el català, però, si el jutge demana un canvi d’idioma, aquell segurament cedirà per criteris racionals, no per pròpia voluntat. Per tant, es tracta d’una falsa llibertat.

Segons aquest orador,  l’Administració de justícia no garanteix de cap manera l’ús de la llengua catalana. Com a prova, va aportar les últimes estadístiques sobre l’ús del català a la justícia. Farnés també va denunciar la manca de mitjans, com manuals de dret, bases de dades jurídiques i jurisprudència en català, fet que comporta un esforç addicional pel professional que vol treballar en català.

Taula rodona: “El Català, de l’aula a la toga”

La taula rodona, moderada per la senyora Mariona Torra, professora de dret a la UAB i exmembre de la Comissió de Llengua del CICAC, estava formada per un representant de l’àmbit universitari, el senyor Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional de la UAB; i dos representants de l’àmbit professional de l’advocacia, la senyora Raquel Bardella, com a advocada novella, i el senyor Ramon Verdaguer, com a advocat amb anys d’experiència. En un primer torn de paraula, cada un dels participants va donar la seva opinió sobre l’ús del català a les aules i a l’àmbit professional.

En primer lloc, el catedràtic de la UAB, Joan Lluís Pérez Francesch, va descriure la realitat sociolingüística de les universitats com la realitat social: hi ha qui és bilingüe i parla tant català i castellà, i hi ha qui només parla castellà. Va voler deixar clar que actualment la universitat no té prou poder per incidir en la llengua en què es fan les classes ni per elaborar una política lingüística eficient. A la Facultat de Dret de la UAB hi ha professors que ho fan en català i es creen comissions per impulsar-ne l’ús, però tot es tracta d’una qüestió de “voluntarietat”; i creu que, malauradament, hi ha una idea generalitzada que el dret “de debò” s’ha de fer en castellà, la qual cosa afavoreix aquest ús minoritari del català a les aules.

En segon lloc, l’advocat Ramon Verdaguer, va reivindicar la conservació del patrimoni lingüístic i la recuperació del lèxic i la terminologia jurídica catalana en escrits i actuacions judicials (va aportar com a exemples, la recuperació de termes com tornajornals, jorn de vila i fadristern). Pel conferenciant, la llengua catalana és part indestriable de nosaltres i només de nosaltres en depèn l’ús. Va argumentar que un bon professional del dret ha de ser advocat, no fer d’advocat. Així doncs, si ets advocat, ho ets o ho has de ser amb l’ús de la llengua pròpia.

També va posar en valor la cultura de l’esforç per revertir la situació actual de l’ús del català a la justícia, manifestant que la manca d’eines o poder no han de ser un obstacle per al lletrat que vol actuar en català. Conclou, doncs, que al seu parer si el català no és prou utilitzat a la justícia, ho és per manca de voluntat del mateix professional del dret.

En tercer lloc, l’advocada Raquel Bardella va deixar constància de la presència majoritària de la llengua castellana en l’ensenyament del dret a les facultats de dret (en el seu cas, la Facultat de Dret de la UPF) i en els materials que tenen per a l’estudi i per a l’exercici professional (jurisprudència, bases de dades, normativa…). Segons ella, els advocats joves tenen dificultats per treballar en català, perquè, a la inseguretat que ja tenen com a advocats novells, se’ls suma el sobreesforç que suposa el canvi d’idioma.

En el debat que va seguir les intervencions dels participants a la taula rodona es van apuntar diverses idees, entre les quals destaquem:

• La vessant empresarial de l’exercici professional, que porta l’advocat a no voler perjudicar el seu client, la qual cosa es tradueix sovint a no posar obstacles al canvi d’idioma del català cap al castellà.
• És inacceptable que un jutge, com a funcionari públic que és, no estigui obligat a entendre el català i ni tan sols a conèixer el dret propi d’aquí.
• En l’àmbit universitari, els estudiants d’Erasmus no obstaculitzen —com sovint es pensa— l’ús del català a les aules, ja que tenen l’opció de matricular-se a classes que es facin en castellà o d’acollir-se a formació que els facilita la comprensió del català.
• La llibertat de càtedra no hauria d’afectar la llengua en què s’imparteix una classe.
• Cal fer pressió al món editorial perquè publiqui i impulsi el català en els seus productes (monografies, manuals de dret, bases de dades, etc.).
• Per treballar en català a la justícia tampoc cal haver de traduir tota la jurisprudència. Es considera una bona pràctica, per exemple, fer les demandes en català i copiar i enganxar els fragments necessaris de jurisprudència i doctrina en castellà.
• Cal redreçar la situació i la ideologia imperant, que el castellà és la llengua del dret, mitjançant l’ensenyament.
• Cal donar prestigi i reconeixement al català.

També podeu consultar les conclusions de les jornades anteriors.