El passat divendres 16 de febrer va tenir lloc la sisena sessió del curs 2017/2018 del «Seminari de sociolingüística i política lingüística» del CUSC-UB. En aquesta ocasió, Cristina Illamola, filòloga i sociolingüista, professora associada del Departament de Filologia Hispànica de la Universitat de Barcelona i investigadora del CUSC-UB, va conduir una sessió sobre les aproximacions variacionistes al canvi lingüístic, articulada al voltant del comentari de dos articles: «Les representacions del variacionisme en l’àmbit de la llengua catalana. Transferències i transaccions», de Miquel Àngel Pradilla, i «Retrospectiva del model labovià de variació lingüística del català», de Maria Teresa Turell.
D’entrada, la ponent va ressaltar la posició perifèrica que ocupa la sociolingüística en els plans d’estudis de Filologia Hispànica. De fet, n’ha començat a formar part només recentment: abans, l’estudi de la variació lingüística s’hi limitava a la dialectologia. A més, Illamola remarcava que, mentre que el variacionisme és el corrent hegemònic en la sociolingüística hispànica, aquesta perspectiva queda en un segon pla quan ens fixem en la sociolingüística de la llengua catalana, en què han tingut més pes la sociologia del llenguatge o l’etnografia de la comunicació, entre altres. Una diferència que atribuïa, en bona mesura, a l’asimetria amb relació a l’ansietat per la sostenibilitat de les llengües respectives a mitjà i llarg termini.
Feta la constatació, la ponent ens convidava a interrogar-nos sobre l’espai que ocupa la sociolingüística de la variació en els estudis sobre el català. Una perspectiva que va experimentar una certa revifalla, ràpidament estroncada, amb la I Jornada Temàtica de la Xarxa CRUSCAT: “La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana” i la posterior publicació d’un monogràfic al número 23 de Treballs de Sociolingüística Catalana.
Per a aproximar-nos-hi, Illamola es va servir en primer lloc d’un article de Miquel Àngel Pradilla. L’autor arranca de l’observació que fa Joan A. Argenter, en el sentit que la sociolingüística laboviana s’ha centrat fonamentalment en l’estudi de variants concurrents en comunitats monolingües, i que és possible que, en conseqüència, haja suscitat menys interès entre els estudiosos de comunitats de llengua minoritzada. La ponent va voler destacar els ponts que estableix Pradilla amb autors de l’àmbit hispànic, en primer lloc amb Francisco Moreno Fernández, amb qui coincideix a l’hora de parlar de quatre «vèrtexs» en l’estudi de la variació lingüística: el sociolingüístic, el pragmàtic, l’històric i el geolingüístic. Illamola destacava que, en l’estudi del català, els sociolingüistes de la variació s’han concentrat principalment en la (socio)fonètica, tot i que també s’han ocupat del vèrtex geolingüístic i de la relació entre dialectologia i sociolingüística. En relació amb això, Pradilla recorre a una altra sociolingüista de la tradició hispànica, Carmen Silva-Corvalán, per a ressaltar els aspectes metodològics que delimiten la sociolingüística de la variació i la dialectologia tradicional: l’obtenció de dades mitjançant enregistraments de converses espontànies; l’ús de mètodes quantitatius d’anàlisi; el reconeixement de l’homogeneïtat lingüística com a mite; i finalment l’anàlisi de la variació estilística.
De la seua banda, l’article de Maria Teresa Turell s’inicia amb una laudatio de William Labov i una síntesi de les seues aportacions clau als estudis lingüístics, com ara integrar la variació en una teoria sobre el canvi lingüístic o incorporar la noció de prestigi en l’anàlisi dels processos d’innovació i canvi lingüístic. L’article també parla de la lingüística forense com un camp d’aplicació possible de la sociolingüística de la variació, que podria fonamentar un major interès per la disciplina. A més, Turell critica que, en la tradició catalana, el variacionisme ha tendit a aturar-se en els factors lingüístics interns, que ha tractat des d’una perspectiva més aviat geolectal i, en canvi, no ha incorporat de manera sistemàtica els factors externs, de tipus social, en l’anàlisi i l’explicació del canvi lingüístic.
En resum, el variacionisme té una presència escassa en la tradició sociolingüística catalana, que ha centrat més esforços en la sociologia del llenguatge i l’anàlisi de les polítiques lingüístiques. En la visió d’Illamola, tant en els estudis hispànics com sobre el català cal encara transcendir l’anàlisi del vèrtex intern de la variació per a incorporar, en major mesura, les actituds i les valoracions dels parlants (i la noció de prestigi) en l’anàlisi del canvi lingüístic (per exemple, mitjançant les proves de veus disfressades). També es podria avançar, considerava, a partir de l’exploració de les interseccions entre la sociolingüística de la variació i altres camps, com la neurolingüística o la lingüística forense (vegeu, en relació amb això, el número 9 de la revista Llengua, Societat i Comunicació, en especial aquest article de Núria Gavaldà).