L’any 2012, en el marc d’una ofensiva general contra l’estatus normatiu de la llengua catalana, les autonomies en què el Partit Popular va recuperar l’hegemonia ―l’Aragó i les Illes Balears― «van iniciar una croada contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització lingüística de la llengua catalana». Al País Valencià, la continuïtat en el poder d’aquest partit polític «va fer rutinària una política lingüística que ha estat molt perjudicial per a la vitalitat i l’ús de la llengua». Arribats al 2013, al bell mig de les legislatures iniciades el 2011, «la consolidació de les noves orientacions ideològiques en relació amb el paper de la llengua catalana en el seu territori històric fa evident una involució sense precedents».
Ho conclou el VII Informe sobre la llengua catalana (2013), que s’ha presentat aquest migdia en una conferència de premsa a l’Institut d’Estudis Catalans. L’Informe, que es pot consultar en aquest enllaç, analitza la situació del català en els diferents territoris i el context social, jurídic i polític que afecta la llengua. En la conferència de premsa han intervingut Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Oriol Sagarra, membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural; Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua, i Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT i coordinador de l’Informe, que han exposat les conclusions de l’estudi.
L’educació, focus de l’atac al català
Segons l’Informe, la gestió lingüística del món educatiu ha estat el focus de tensió més important el 2013: a Catalunya, el setge legislatiu impulsat per la nova conjuntura política ha propiciat un important enfrontament entre el poder de l’Estat i el poder autonòmic; a les Illes Balears i al País Valencià, la nova regulació ha emparat la posada en marxa de nous models de gestió lingüística a l’escola.
A Catalunya, a la incertesa que va comportar la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, del 28 de juny, s’hi va afegir l’aprovació de la Llei orgànica 8/2013, del 9 de desembre, per a la millora de la qualitat educativa (LOMQE), coneguda popularment per llei Wert. Aquesta llei, emparant-se en una interpretació clarament restrictiva de la sentència esmentada, posa contra les cordes els fonaments del model de conjunció lingüística escolar, veritable punta de llança del procés de normalització lingüística a Catalunya, lloat per la comissió d’experts de la Unió Europea.
A les Illes Balears, tal com ja s’anunciava en l’Informe del 2012, el curs 2012-2013, per primer cop, es va oferir la tria de la llengua vehicular al segon cicle d’educació infantil i al primer cicle d’educació primària. Alhora, al País Valencià, el nou decret de plurilingüisme es va començar a implantar al segon cicle d’educació infantil el curs 2012-2013. El curs 2013-2014 s’ha continuat avançant en la mateixa línia. D’altra banda, convé destacar que al País Valencià l’increment d’alumnat en programes educatius en valencià (33 %) contrasta amb les amenaces de tancament de línies en valencià. Segons dades d’Escola Valenciana, el curs 2013-2014, 14.000 alumnes no s’hi van poder inscriure i la xifra d’alumnes d’infantil i primària que volen estudiar en valencià i que no poden fer-ho s’eleva a 126.000 alumnes. Encara és aviat per a avaluar el veritable impacte dels esmentats models, pretesament multilingües, en la presència de la llengua catalana a l’ensenyament. De qualsevol manera, segons els autors de l’informe, «la ideologia que els inspira, presentada com a igualitarista, no fa presagiar res de bo, ja que descansa en una realitat sociolingüística profundament desequilibrada».
La ràdio en català es consolida a Catalunya, però el consum mediàtic en llengua catalana continua a la baixa al País Valencià i a les Illes Balears
L’oferta i el consum de mitjans de comunicació i de productes culturals mostren una dinàmica sensiblement diferent a Catalunya i a Andorra que a la resta de territoris. Mentre que als primers, l’oferta i el consum augmenten —a Catalunya, l’audiència de la ràdio en català supera clarament la de la ràdio en castellà (un 59,3 % enfront d’un 40,7 %)—, als segons són baixos o testimonials i segueixen una línia de contracció des de l’any 2011.
Al País Valencià, la invisibilització de la llengua en els mitjans de comunicació prové de dos esdeveniments clau: el primer, el tancament dels mitjans de comunicació audiovisuals de la Generalitat Valenciana; el segon, que ha acabat d’encongir l’espai de presència mediàtica de la llengua catalana al País Valencià, ha estat l’expedient sancionador a Acció Cultural del País Valencià que va incoar el Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme a finals d’any. Aquest expedient ha provocat que el gener del 2014 s’hagin deixat de rebre les emissions de Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació en el territori valencià. Tal com afirmen els autors de l’informe, «som al davant d’un autèntic atemptat contra un dels principals agents difusors de la llengua i la cultura pròpies».
La salut del català segons el territori
El conjunt de la comunitat lingüística catalana acull un ventall ben matisat de situacions sociolingüístiques. Així, hi ha regions on les expectatives de normalitat lingüística són plenament justificades (Catalunya i Andorra) i unes altres amb uns indicadors sociolingüístics bastant deficitaris (la Catalunya del Nord i l’Alguer). A les Illes Balears, el País Valencià i la Franja, la llengua pateix de manera especial les escomeses d’una administració autonòmica que, no solament no ha apostat decididament per la rehabilitació de la llengua històrica, sinó que està potenciant mesures que a mitjà termini poden alterar greument la funcionalitat comunicativa del català en el seu ecosistema històric.
Així i tot, en conjunt, la llengua catalana va fent camí cap a la normalitat lingüística. Un camí lent en el millor dels casos, i tortuós en una part substancial de l’àmbit lingüístic. Una de les fortaleses del català és que presenta una demografia important, que la consolida com una llengua mitjana situada entre les cent primeres llengües del món segons el nombre de parlants. També és destacable l’increment sostingut del nombre de persones que declaren conèixer-la; un coneixement, això sí, força desequilibrat segons les habilitats ―entendre, parlar, llegir i escriure― i segons els territoris. Aquest coneixement no es tradueix sempre en un ús habitual, però es manté bastant estable en el col•lectiu de parlants nadius. Quant a les febleses, destaca la dificultat d’atreure coneixedors cap a un ús efectiu de la llengua, un dèficit que n’entorpeix l’adopció entre el col•lectiu de nouvinguts i dificulta l’objectiu de fer del català la llengua de cohesió social.
VII Informe sobre la situació de la llengua catalana (2013). (en línia, síntesi, i Informes anteriors)