No és fàcil escriure sobre hipotètics canvis en la normativa lingüística des del País Valencià, un territori sense cap mitjà de comunicació en la llengua pròpia. Potser per això vull subratllar, d’entrada, que, en parlar de llengües, la quantitat determina la qualitat i no a l’inrevés. La llengua és, com li agrada dir a Pilar García Negro, l’únic instrument del món que millora amb l’ús. En aquest sentit, l’ús del català a l’espai públic i als mitjans de comunicació de masses és un prerequisit per a la millora de la qualitat lingüística i la fixació de la normativa. Sense dubte el fenomen sociolingüístic més determinant per a la modernització de la llengua i la consolidació de la norma durant els darrers anys ha estat l’aparició de televisions i ràdios de titularitat privada en català, com ara 8TV o RAC1, les edicions en català de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya i la irrupció de l’ARA amb els seus desenvolupaments. Per contra, la desconnexió valenciana de les emissions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el traumàtic tancament de la ràdio i la televisió públiques dels valencians han representat la desaparició de mitjans en l’idioma propi, i han deixat l’idioma mateix sense mur de contenció davant la hibridació unidireccional amb el castellà. Continuar llegint…