El canvi de mil·lenni va coincidir, en la història de la lingüística, amb la consolidació d’un àmbit de recerca que, fins aleshores, havia estat força desatès: el de les llengües amenaçades. Aquella eclosió va comportar al seu torn una de les paradoxes més colpidores de la lingüística contemporània: la descripció del fenomen es feia gairebé exclusivament en la llengua que n’era responsable en molt bona part. Així, va sorgir una vegada més la dinàmica diabòlica tan habitual a l’àmbit acadèmic: els científics descriuen un fenomen en una llengua aliena als seus protagonistes, de manera que, o bé en queden exclosos o bé, si hi volen participar, ho han de fer en la llengua de l’investigador. Així, ells també es converteixen en agents destructors i reforcen la idea que, per arribar al coneixement —fins i tot d’allò que és propi— cal fer-ho en la llengua que ens imposen. Continuar llegint… Meditació d’agost | VilaWeb