Llampecs de l’Espanya plurilingüe
Albert Branchadell
La Vanguardia Cultura|s, 30/01/2016, p. 8
Quan es compleixen quaranta anys de la publicació de Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol, de R.L. Ninyoles, repassem les contribucions aparegudes sobre el tema
El passat 11 de novembre es va aprovar a València el manifest “Espanya plurilingüe”, que advoca pel reconeixement i el desenvolupament de la pluralitat lingüística d’Espanya. És la prova que l’Estat, 40 anys després de la mort de Franco, no ha resolt el tema lingüístic de manera satisfactòria.
Just aquest 2016 que ara comença farà 40 anys de la publicació d’una contribució pionera sobre la gestió del plurilingüisme a l’Espanya postfranquista. El 1976 Rafael Lluís Ninyoles, un dels pares de la sociolingüística catalana, va pronunciar una conferència sobre “Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol”, que poc després es va publicar com a llibre. Ninyoles hi analitzava les alternatives que es podien plantejar en una possible transformació d’Espanya en una democràcia pluralista, “pròxima a la dels estats multilingües europeus”. Ninyoles afirmava que el punt de partida “obvi” era el reconeixement de les llengües peninsulars i la seva igualtat legal, i en aquest marc plantejava dues alternatives: la fórmula personal (el plurilingüisme oficial a tot el territori de l’estat) i la fórmula territorial (l’unilingüisme a cada àrea lingüística, sumat a la coigualtat a les institucions de l’estat). La seva aposta era per un model territorial matisat: oficialitat exclusiva de les llengües no castellanes a les seves respectives àrees lingüístiques amb garanties “eficaces” per a la població de llengua castellana sobre la base d’uns drets lingüístics personals.
La Constitució de 1978 va instaurar un model menys potent del que hauria volgut Ninyoles: va descartar el plurilingüisme oficial a tot el territori estatal però també l’unilingüisme a les àrees lingüístiques, i va optar per un model de doble oficialitat (a priori asimètrica) a les comunitats autònomes amb llengua pròpia, sumada a l’oficialitat exclusiva del castellà a les institucions de l’estat.
Les comunitats autònomes van començar a utilitzar la seva capacitat legislativa per promoure les llengües pròpies de manera més aviat asimètrica. Aquesta política de seguida va ser objecte d’atacs. Ja el 1981, quan la llei de normalització lingüística amb prou feines tenia un any, es va publicar el manifest conegut com “dels 2.300”, que alertava del presumpte propòsit de la Generalitat “de convertir el català en l’única llengua oficial de Catalunya”. En canvi, la política lingüística d’Espanya no va generar debat fins als anys 90. El 1991 la Universitat de Barcelona va celebrar el simposi “Estat i població plurilingüe”, les ponències del qual van ser publicades el 1994 al llibre ¿Un estado, una lengua?, dirigit per Albert Bastardas i Emili Boix. En la seva contribució, Rafael Ninyoles renovava l’aposta pels models d’unilingüisme territorial i aquesta vegada reclamava explícitament la cooficialitat de les llengües espanyoles diferents del castellà en els òrgans centrals de l’Estat. El 1992 Miquel Siguan va publicar España plurilingüe, una veritable fita en la divulgació dins d’Espanya de la seva pluralitat lingüística. La gestió del multilingüisme a Espanya va ser també el tema d’un seminari organitzat per la URV entre el 2000 i 2001, que va donar lloc el 2004 al llibre Calidoscopi lingüístic. Un debat entorn de les llengües de l’Estat, editat per l’infatigable Miquel Àngel Pradilla. En to més descriptiu i en anglès, la malaguanyada M. Teresa Turell va editar el 2001 una curosa col·lecció d’assaigs titulada Multilingualism in Spain.
En el pol reivindicatiu oposat al que representa Ninyoles convindria situar la posició adoptada per la FAES i l’entorn intel·lectual del PP. El 1994 la FAES va organitzar sengles seminaris sobre política lingüística que van donar lloc al llibret de Francisco Marcos Marín Conceptos básicos de política lingüística para España. La principal novetat d’aquesta obra és la seva defensa oberta del castellà com a llengua comuna, considerada “un factor d’unitat nacional”. En aquest sentit, els possibles canvis haurien de passar no pas per un major reconeixement de les llengües diferents del castellà a les institucions de l’Estat sinó per una presència més gran del castellà a les “regions bilingües”, i molt particularment als seus sistemes educatius. Aquesta contribució conté sens dubte la llavor intel·lectual que va cristal·litzar al Manifiesto por la lengua común publicat l’any 2008, que va congregar el suport de UPyD, Ciutadans, el PP i sectors jacobins del PSOE.
UPyD, Ciutadans, el PP i els sectors jacobins del PSOE segueixen abonats al credo de la llengua comuna. Entre els catalanistes, quan va deixar d’interessar el reconeixement del català a les institucions de l’Estat? El punt d’inflexió, anterior al fiasco de l’Estatut, va venir amb els tripartits, que van deixar la política lingüística en mans d’ERC. Al mateix temps que el Govern català incloïa aquest reconeixement als seus plans d’acció, el seu director general de Política Lingüística es mostrava escèptic a El fantasma de la mort del català (2007) sobre un possible canvi en l’actitud refractària de l’Estat respecte a la realitat plurilingüe d’Espanya. “Més aviat”, deia Miquel Pueyo, “crec que els catalans no hauríem d’esmerçar gaires energies ni recursos a pretendre canviar aquesta realitat”. No cal dir que, en aquests anys de procés, dins del sobiranisme català l’interès pel reconeixement del català a Espanya ha decaigut fins al no res. Ara el centre d’interès és el règim lingüístic d’un possible estat català independent. Un tema espinós que demana un article sencer.

Font: La Vanguardia. Via: Infomigjorn.