This post is also available in: English

Ana Celia Zentella
Universitat de California San Diego

El terme “spanglish” és una denominació molt controvertida i àmpliament mal entesa, fins i tot ara, més de 70 anys després que la paraula aparegués per primera vegada en un article de diari porto-riqueny, “Teoría del Espanglish”, de Salvador Tió el 28 d’octubre de 1948. A què es refereix? Es refereix a una barreja de dues llengües, a una tercera llengua, a un estil de parlar? Qui l’utilitza: bilingües competents o deficients? És una etiqueta positiva o negativa? Estem perjudicant els parlants utilitzant el terme? Aquestes preguntes han assolit una rellevància major en la mesura que als Estats Units els  62 milions de Latinus –que és la meva forma preferida, amb una u com a marcador de gènere inclusiu– es calcula que serà el grup ètnic més gran del país l’any 2045. Però els latinus dels EUA són molt diversos: tot i que el 62% són d’origen mexicà, hi ha vuit països que tenen més d’un milió de representants cadascun, i n’hi ha onze que en tenen més de 75.000 cadascun. Els latinus també difereixen quant a opinions: segons un estudi de la Pew Foundation del 2019, la majoria (54%) no considerava com a preferent les denominacions Hispanic o  Latino; el 47% s’identifica amb el seu país d’origen familiar (el 76% no havia sentit parlar de la denominació Latinx, una altra variant inclusiva per a referir-se a latinos i latinas, i només el 3% la utilitzava). I encara que totes les generacions creien que parlar castellà era la part més important de la seva identitat, hi havia diferències generacionals: ho era per a una lleugera majoria dels nascuts fora dels Estats Units (54%), però només per al 44% de la segona generació i per al 20% de la tercera generació o les següents van triar el castellà com el factor més important.

Continuar llegint… 61. Intolerància lingüística: els debats sobre l’(e)spanglish | Càtedra Unesco de Diversitat Lingüística i Cultural