Disponible en català, anglès, castellà i francès

Editors convidats:
Juan Jiménez-Salcedo, Universidad Pablo de Olavide
Jean-Rémi Carbonneau, Serbski Institut (Bautzen, Alemanya) i chaire de recherche du Canada en études québécoises et canadiennes, Université du Québec à Montréal (Canadà)

Si la capacitat de les comunitats autònomes de l’Estat espanyol per desenvolupar polítiques lingüístiques actives favorables a les respectives llengües pròpies semblava un dels grans consensos de la transició democràtica, l’escenari sociolingüístic, polític i judicial dels darrers anys apunta més aviat cap a la tendència oposada. En el cas del català, són exemples d’això les iniciatives polítiques i judicials contràries a qualsevol intent de regulació dels àmbits funcionals d’ús de la llengua pròpia, així com les polítiques de contraplanificació lingüística preconitzades per determinats partits polítics i per certs col·lectius socials i culturals. Aquestes polítiques haurien consistit principalment en la limitació (administrativa i discursiva) de la rellevància del català com a llengua pública de comunicació, així com del seu coneixement, i en l’afavoriment de processos de desagregació del domini lingüístic com a mapa cognitiu (Montoya Abat, 2009), que s’estaria presentant com a fragmentari alhora que es proclama la unitat panhispànica. Seguint la tesi de Pradilla (2008: 77) sobre la contraplanificació, que l’autor aplica al cas concret del País Valencià, sota una “pretesa política de recuperació de la llengua pròpia […] [s’amagaria] una pràctica institucional en els millors dels casos indolent quan no clarament hostil”.

 

Paral·lelament, existiria una jerarquització entre el castellà i les altres llengües espanyoles, considerades perifèriques, establerta per l’article 3 de la Constitució i per la interpretació que n’ha fet la jurisprudència, paradoxalment basada en un principi d’igualtat entre les llengües de l’Estat. Caldria preguntar-se, aleshores, si aquesta jerarquització no estaria essent instrumentalitzada per poder legitimar una preponderància del castellà i un suposat “dret” dels seus parlants a “romandre monolingües” (May, 2012: 16). Partint d’aquesta hipòtesi, és a dir, de l’existència de relacions de poder desiguals entre els locutors de les diverses llengües de l’Estat espanyol, relacions analitzades des de diferents posicionaments crítics en ciències socials, es podria plantejar si existeix o no el risc que aquest suposat dret no acabi essent senzillament un privilegi ètnic, en el sentit que dona Smith (1999) al concepte de comunitat ètnica, és a dir, una població humana amb característiques socioculturals comunes sobre les quals es basteixen mites al voltant d’una ascendència comuna i un passat gloriós. A la insuficiència de la norma caldria afegir el fet que el català i les altres llengües perifèriques d’Espanya no són reconegudes com a llengües oficials de l’Estat, autonòmicament plurilingüe però amb una política estatal monolingüe. Quines són les conseqüències més evidents d’aquesta circumstància? Es pot parlar en aquest cas de manca de protecció dels drets lingüístics dels usuaris de llengües perifèriques a les entitats de l’Estat, malgrat el deure d’aquest —contingut en el mateix article 3 de la Constitució— de protecció de les diferents llengües d’Espanya?

Els editors d’aquesta monografia de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, sol·liciten articles que tractin sobre algunes de les temàtiques següents:

· La possibilitat de desenvolupar un paradigma de “justícia lingüística” (Van Parijs, 2011) i de memòria sobre les discriminacions històriques envers les llengües espanyoles diferents del castellà (Fernàndez, 2008) que ajudi a superar el model de primacia del castellà com a llengua “comuna”. Aquest model podria ajudar a superar el paradigma actual “nucli castellà/perifèria” per avançar cap a un esquema igualitari per a totes les llengües de l’Estat.

· L’anàlisi dels discursos i de les representacions del castellà com a lingua franca per defecte (Gellner, 1983), aquella llengua neutral de funcionament de l’Estat que no està marcada ètnicament, que disposa d’un caràcter suposadament transversal, fins i tot “universal” a la francesa (Lafont, 1968), i que es presenta com l’únic idioma realment adient per a l’exercici d’un règim de ciutadania.

· L’anàlisi de l’existència de discursos de rebuig, de fòbia o odi envers les llengües espanyoles diferents del castellà com a reacció als intents per redreçar la situació de precarietat d’aquestes llengües a diferents àmbits territorials (estatal, autonòmic, provincial, municipal, etc.) i, doncs, per posar límits a un moviment de difusió de la llengua dominant des del centre cap a les perifèries de la Península. Aquest model promouria un bilingüisme asimètric o “de sentit únic”, segons l’expressió encunyada pel politòleg Jean Laponce (1984: 107). En aquest cas, una de les hipòtesis de treball podria ser l’existència d’una ideologia de promoció (oberta o implícita) de l’hegemonia del castellà en tots els àmbits d’ús.

Els camps d’anàlisi poden referir-se a la política lingüística i al dret lingüístic, però també es valoraran els estudis que incorporin una dimensió sociolingüística, principalment pel que fa a l’anàlisi de les ideologies lingüístiques, o de filosofia política. També es valoraran els treballs que adoptin un enfocament de política comparada entre àmbits lingüístics de l’Estat espanyol o entre aquests i altres territoris arreu del món. Igualment, es tindran en compte els articles que estiguin relacionats amb l’anàlisi del llenguatge jurídic, judicial i administratiu. Ultra les anàlisis crítiques, es valoraran positivament aquells treballs de caire prospectiu que facin propostes en positiu per revertir aquest escenari advers, per exemple en els àmbits de la legislació, de la doctrina jurídica, del discurs polític i periodístic, de les polítiques públiques, de la gestió de la diversitat, etc.

Informació de la tramesa

Els resums de com a màxim 500 paraules, acompanyats d’una breu bionota, s’han d’enviar a Juan Jiménez-Salcedo (jimsal@upo.es) i Jean-Rémi Carbonneau (remi.carbonneau@serbski-institut.de) abans de l’1 de novembre de 2020.

Les llengües del monogràfic són el català, l’anglès, el francès i el castellà.

Calendari

Publicació de la crida	23 de setembre de 2020
Tramesa dels resums (màx. 500 paraules) als editors convidats	1 de novembre de 2020
Comunicació dels editors convidats sobre l’acceptació o no de les propostes	1 de desembre de 2020
Validació per part del Comitè Editorial de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law	15 de desembre de 2020
Tramesa dels articles complets als editors	1 de maig de 2021
Període d’avaluació per part dels editors convidats	1 de maig- 1 de juny de 2021
Tramesa de les versions finals a la Revista	1 de juliol de 2021
Publicació del número	Desembre de 2021

Referències bibliogràfiques

Fernàndez, Josep Antoni. (2008). El malestar en la cultura catalana: la cultura de la normalització 1976-1999. Barcelona: Empúries.

Gellner, Ernest. (1983). Nations and Nationalism. Oxford: Basil Blackwell.

Lafont, Robert. (1968). Sur la France. París: Gallimard.

Laponce, Jean. (1984). Langue et territoire. Quebec: Presses de l’Université Laval.

May, Stephen. (2012). Language and Minority Rights. Ethnicity, Nationalism, and the Politics of Language (2a ed.). Nova York i Londres: Routledge.

Montoya Abat, Brauli. (2009). La legitimació possible al País Valencià. Treballs de Sociolingüística Catalana, 20, 211-227.

Pradilla, Miquel Àngel. (2008). La tribu valenciana. Reflexió sobre la desestructuració de la comunitat lingüística. Benicarló: Onada Edicions.

Smith, Anthony D. (1999). Myths and Memories of the Nation. Oxford: Oxford University Press.

Van Parijs, Philippe. (2011). Linguistic Justice for Europe & for the World. Oxford: Oxford University Press.