Les classes populars mantenen l’ús del català al llarg dels anys, i és durant el franquisme quan es consolida el procés de bilingüització
El procés d’introducció del castellà a Catalunya no va començar fins a mitjans del segle XIX. Aquesta llengua, utilitzada només per elits fins a la Revolució Industrial, comença a penetrar en el territori amb la construcció de l’estat nació espanyol i l’establiment de l’escolarització obligatòria.Així ho posa de manifest l’avançament del primer estudi -fet pel Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona- que intenta esbrinar des de quan som bilingües els catalans.
L’estudi posa de manifest que són les classes populars les que mantenen l’ús de la llengua al llarg dels anys, i que és durant el franquisme quan es consolida el procés de bilingüització.
El monolingüisme es manté fins a finals del XIX
Malgrat que la llei que introdueix l’escolarització obligatòria en castellà és del 1857, el 1900 a Espanya l’índex d’analfabetisme era encara del 50%. Això i la constatació que la llengua ambiental era el català, són dues de les dades fonamentals que permeten deduir que existien, en aquells anys, grans bosses de parlants monolingües que no feien servir per res el castellà.
Un fet que polítics de la Cort com el comte-duc d’Olivares o el superintendent de Catalunya amb Felip V acabada la Guerra de Successió, José Patiño -que escriu que els catalans “solo hablan su lengua nativa… sin practicarse el uso de la lengua española; bien que ésta comúnmente se entiende por las personas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la gente rústica…”-, ja havien constatat en els seus informes al segle XVIII.
La situació de pràctic monolingüisme es manté fins a finals de XIX. És aleshores quan creix l’alfabetització i els moviments migratoris comencen a ser rellevants, i les classes benestants la utilitzen com a sistema d’ascens social. És l’època que Santiago Rusiñol retrata en el sainet “Gente bien”.
L’estudi del CUSC parteix dels testimonis orals de persones nascudes aleshores, fa pràcticament cent anys, que poden recordar els usos lingüístics de la seva infantesa i els dels seus pares i avis. Els seus records no són diferents dels de molts d’altres.
De fet, qui no coneix persones com la Montserrat o la Dolors Esteve? Veïnes de Piera, a l’Anoia, asseguren que de les seves companyes d’escola, d’abans de la Guerra Civil, una vintena, ningú parlava altra cosa que no fos català. Quan se li pregunta qui parlava castellà en el seu entorn, la resposta és taxativa:
“Ningú, ningú…, al barri, les amigues, a casa de les amigues, els pares, tothom català, no se sentia ni una paraula en castellà. Això quan jo era petita, després de la Guerra potser més.”
I només recorda alguns jocs de corda cantats en castellà, tot i que també n’hi havia en català. I explica:
“La lliçó, el llibre, era en castellà, però l’explicació era en català.”
La Dolors, de 90 anys, corrobora amb el cap el que diu la seva germana, de 97, que explica:
“A casa no vaig sentir cap paraula castellana. Els pares l’entenien. L’àvia havia servit de minyona a Barcelona, a casa d’uns senyors que devien parlar castellà i n’havia après alguna paraula”, i afegeix: “Aquí potser algun estiuejant que venia amb minyones. A l’estiu se sentia alguna paraula en castellà.”
Són un exemple de les 55 entrevistes que els investigadors del CUSC han fet arreu de Catalunya. I que molts corroboren a les xarxes socials, amb altres casos de familiars.
Com el Jordi a Riudoms:
Carles de Rosselló@caderipAcabant un estudi sobre com els catalans es van bilingüitzar al llarg del segle XX. Avanço alguns resultats:
1. Cap al 1900, amb un 50% d’analfabetisme, a CAT devien existir importants bosses de monolingüisme en català.
Jنrdi@jordi_GGG
Els meus avis em deien que abans de la guerra no havien sentit mai ningú parlar castellà a la vila on vivien.
Llegeix els altres tuits de l’usuari Jنrdi
El Marc:
Marcandreu@marcandvLa meva àvia tenía una tieta que quan havia de fer alguna gestió se l’emportava perqué no savia parlar en castellà. Després de la guerra la repressió lingüística era terrible i la dona a vegades es feia passar per muda si se li dirigia algú en aquest idioma.
Llegeix els altres tuits de l’usuari MarcandreuO en Marc Bou:
Marc Bou Bonet@BousterrMolt bon fil! La meva àvia va arribar al barri de Sants als anys 30 i sempre explica com va tenir que aprendre Català ja que era l’única llengua que s’hi parlava. D’altra banda el meu besavi nascut a Sants va morir sense saber parlar en castellà.
Llegeix els altres tuits de l’usuari Marc Bou Bonet
A partir dels anys 30, amb l’escolarització quasi generalitzada i amb l’augment de l’arribada d’immigració o de refugiats de la guerra, el castellà es fa més present.
La investigadora del CUSC Mireia Galindo explica, sobre alguns testimonis:
“No entenien per què els feien aprendre una llengua, el castellà, que els era aliena i que ningú no parlava, i quan van començar a venir i conèixer gent de parla castellana aleshores van entendre per què els hi feien aprendre, perquè hi havia algú que el parlava.”
Ja en la postguerra, alguns asseguren que van accedir al castellà escoltant els consells radiofònics de l’Helena Francis.
El franquisme, un abans i un després en la penetració del castellà
I és que la dictadura militar -a partir del 1939- intenta culminar el procés d’imposar la llengua única. L’escolarització en castellà és fonamental, però hi ha d’altres factors. Ho explica Francesc Bernat, professor agregat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, per qui el franquisme marca un abans i un després en la penetració del castellà a Catalunya:
“La presència pública del castellà es va fer cada vegada més forta, no només a través de l’acció governativa franquista, no només a través de l’arribada d’immigrants, sinó també a través dels mitjans de comunicació, i va fer possible que molts catalanoparlants que el sabien però no el practicaven comencessin a practicar-lo.”
Per Bernat, els nascuts a la segona meitat del segle XIX són l’última generació on es podrien trobar persones monolingües en català, una circumstància que era extensiva a tot Catalunya, també a Barcelona.
El filòleg explica el fracàs inicial de la imposició del castellà com a llengua única per la falta de recursos que la Corona destina a l’educació:
“A finals del segle XIX, a França, per exemple, tothom estava escolaritzat i alfabetitzat. L’Estat francès va fer una inversió molt forta en escola, en aparell de propaganda… A Espanya no. I analfabetisme significa monolingüisme. Però perquè l’Estat no va invertir prou per difondre el castellà.”
L’estudi ha omplert un buit en l’estudi de la llengua a Catalunya. Pel sociolingüista Carles de Rosselló, que també ha col·laborat en la recerca, fins ara l’academicisme “ha prestat molta atenció a la bilingüitzacio de les elits o l’ús institucional, i molt poca al que passava en el gruix de la població”. I afegeix:
“El franquisme és un punt i a part en la història sociolingüística del país… Fins als anys 40, molt poca gent parla castellà, els que han pogut anar a escola i la gent que té poder adquisitiu, l’alta burgesia, les elits… Les classes populars es mantenen en català.”
Encara que la mostra és petita, els investigadors sostenen que, qualitativament, els casos exposats són un reflex dels usos lingüístics dels nascuts al tombant del segle XX, i que les conclusions a què arriba l’estudi no s’allunyen gaire del que passava en general. Pels investigadors, en l’actualitat, els catalans són plenament bilingües.
