La paraula “doctrina” ve del llatí doctus, participi passiu de docēre, i vol dir “ensenyar”. Aquesta és l’arrel del mot que designa els professionals que dediquen temps a una recerca i que són investits amb el títol universitari de rang més alt, “doctor”. El sentit va més enllà d’un mot comunament utilitzat per a “metge” per designar persones doctes, ensenyades, amb coneixements. És una paraula, almenys etimològicament, característica del món de l’ensenyament. Les etimologies, però, poden ser poc més que arguments ad antiquitatem i els mots evolucionen i són, també, mal·leables, susceptibles a càrregues simbòliques i, potser per això, com passa sovint en els fòrums de la vida política, les paraules poden forçar-se perquè signifiquen allò que convé.

Aquest és el cas de la paraula “adoctrinament” en debats recents sobre l’educació. Al País Valencià, en especial, aquest debat s’ha centrat en el professorat de la llengua pròpia. Com a mot, “adoctrinament” recorda els temps d’aprenentatge del catecisme a les esglésies, no sempre a voluntat, que molts han fet al país. La doctrina, tal com s’estudiava a molts centres de culte, representava un seguit de creences i dogmes que calia conèixer i declarar-ho així en les professions de fe públiques, com el Credo. Alguns ho viurien com una imposició, d’altres no. Al capdavall, la relació de cadascú amb l’espiritualitat és un assumpte completament respectable i personal. Tanmateix, és aquest, entenem, el referent ideològic de la reducció semàntica de la paraula que fan alguns, on els sentits es barregen i el desenvolupament de coneixements que és l’objecte de la instrucció passa a significar una imposició d’opinions que s’ajuda de la jerarquia i la disciplina de l’aula i que, amb una violència simbòlica, assegura l’homogeneïtat del pensament i fa innecessària la deliberació dins la comunitat d’adoctrinats. De fet, molts anuncis de dogmes de fe acabaven declarant que qui no creguera en el dogma seria “anatema”. Aquesta paraula, d’origen grec, vol dir “excomunicació”, i aquest mot d’arrel llatina significa “deixar fora de la comunitat a alguna persona”. Qui no crega en la doctrina oficial és considerat anatema i, per tant, cal que l’empresonen, el perseguisquen o el rebutgen.

Continuar llegint… Docència, democràcia deliberativa i agressions simbòliques: el professorat de llengua i la llibertat acadèmica al País Valencià – Santi Cortells