Francesc Xavier Vila, doctor en lingüística, és professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i dirigeix el CUSC (Centre de Recerca en Sociolingüística) d’aquesta universitat. La seva especialitat són les polítiques lingüístiques en llengua catalana i en llengües mitjanes, d’entre un i 25 milions d’habitants. Rep El Nacional al seu despatx de la Universitat de Barcelona. Afable, usa els seus arguments de forma didàctica, amb la facilitat que mostra el que està habituat a ensenyar.

És viable el català? És una llengua que té possibilitats de sobreviure en una situació de normalitat?

El català és una llengua mitjana. Aquestes llengües, que parlen entre un i 25 milions de persones, són viables, en principi. El problema és que aquestes llengües no sempre tenen les condicions polítiques i jurídiques que fan que siguin viables. El suec, el grec i el letó són llengües mitjanes. El català també, però té problemes que aquestes altres llengües no tenen. El català, doncs, és viable, però s’haurien de prendre les mesures que garantissin la seva viabilitat.

El 2004 vostè va fer un balanç de les polítiques lingüístiques a Catalunya des de l’aprovació de la Constitució. En aquell moment assegurava que disminuïa el nombre de parlants predominants de català, i que creixia el nombre de gent amb un ús esporàdic del català. Aquesta anàlisi encara seria vàlida avui en dia?

La situació és la mateixa, però encara més aguditzada. Ha continuat disminuint el nombre d’usuaris instal·lats en la llengua catalana i ha crescut el nombre de gent que fa un ús esporàdic del català. Les dades ens indiquen que hi ha hagut un canvi des del 2000 amb l’arribada de grans immigracions. I aquestes grans migracions fan que no creixi el coneixement del català, perquè l’arribada de grans quantitats de gent no catalanoparlant dilueix el creixement de l’ús del català entre la gent que ja era al territori.

El nombre de catalanoparlants inicials s’ha anat reduint a causa del descens de la fertilitat als anys setanta, vuitanta i noranta

Aquest fenomen només és degut a les migracions?

Hi ha un fenomen endogen. El nombre de catalanoparlants inicials, de gent que parlava el català de nen a casa, s’ha anat reduint a causa del descens de la fertilitat a Catalunya als anys setanta, vuitanta i noranta. Si a això li sumes que ha arribat gent que ve de fora i que no s’ha incorporat a la llengua catalana, això fa que el nombre de parlants del català hagi baixat percentualment. El “nucli dur” catalanoparlant ha minvat, però s’esgarrapen usuaris secundaris, a partir de l’escola, d’entorns laborals que afavoreixen l’ús del català…

Quin paper han jugat les noves emigracions que han arribat del 2000 al 2010?

Han diversificat la societat catalana. A principis del segle XX només hi havia catalans. Més tard, ja hi havia catalans i gent que havia vingut de la resta de l’Estat. Ara, a principis del segle XXI, hi ha altres tipus d’actors, amb altres llengües d’ús. Però hi ha hagut una incorporació molt feble d’aquests migrants nous a l’ús del català. L’aprenen només aquells que per edat o per situació social tenen necessitat d’aprendre’l; per exemple, l’assumeixen, sense gaire dificultats, els immigrants joves en escoles catalanoparlants o els professionals mitjans que treballen en entorns catalanoparlants. Però la població al·loglota, aquells que originalment no parlaven ni català ni castellà, globalment tendeix a reforçar el paper del castellà.

El problema de les llengües no ve principalment de les ideologies, sinó que està marcat per l’entorn

Què és el que fa que alguns immigrants aprenguin el català i altres no?

El més important no és que vulguin aprendre’l o no. La voluntat de les persones té impacte, però el problema de les llengües no ve principalment de les ideologies, sinó que està marcat per l’entorn. El català l’aprenen aquells que viuen en un entorn on el català és necessari i on tenen facilitats per aprendre’l. L’actitud és un factor important, però no determinant.

L’escola no transforma els usos lingüístics de la població de forma massiva

Hi ha qui confia que la immersió lingüística pot revertir aquesta situació.

Hi ha qui es pensa, de forma molt optimista, que l’escola pot canviar la gent. I hi ha el mite que l’escola transforma lingüísticament a les persones. Això no és cert. L’escola francesa no va canviar els usos lingüístics dels francesos. Va ser la República francesa, tota ella. L’escola no transforma els usos lingüístics de la població de forma massiva.

Però la immersió contribueix a la difusió del català?

El que pot fer l’escola és “facilitar el coneixement de la llengua”, com deia Miquel Pueyo. L’escola pot incidir en la percepció de la llengua, i pot contribuir a reforçar la seva valoració. L’escola pot crear entorns en què els parlants de llengües minoritzades no les deixin. Gràcies a la immersió es mantenen alguns coneixements de la llengua, i això és molt important.

Quines limitacions hi ha en la immersió?

L’escola té un problema: constitueix una bombolla respecte a la resta del sistema cultural en català. En àmbits on la gran majoria de la població no és de llengua inicial catalana hi ha escola en català, però la gent no té consciència que hi ha una vida cultural en català més enllà de l’escola. La vida escolar no s’articula amb la resta de la vida cultural de l’alumne i del seu entorn.

Vostè, malgrat tot, no és completament pessimista respecte a la situació del català. Fins i tot afirma que el català suma.

La situació és complexa, delicada i fràgil. Ara, el català és la llengua d’identificació de dos terços de la població nascuda a Catalunya (alguns de forma compartida amb el castellà o amb altres llengües). Això implica que gairebé sense excepcions els catalanoparlants transmeten la seva llengua i que, a més a més, hi ha castellanoparlants que transmeten el català als seus fills. Gent que originalment no era catalanoparlant ara considera el català com la seva llengua. I el català té un valor afegit a la societat catalana. En certes feines, surt a compte el domini del català. Sumem població al català: el problema bàsic és que tenim una natalitat feble.

Hi ha àmbits socials on el català no hi arribi?

Sí. Hi ha zones urbanes creades durant el període de grans migracions de la segona meitat de segle XX on és molt difícil sentir el català. També és veritat que gràcies al sector educatiu fins i tot allà s’hi ha incrementat la possibilitat de funcionar en català. Ara, a moltes zones on el català és marginal, t’entenen, i fins i tot a vegades et responen català. El país s’ha anat despolaritzant: els catalans viuen menys en català i els castellanoparlants viuen menys en castellà.

Les institucions fan tot el que cal en defensa del català?

No sempre. A partir del 2017 els graduats de les universitats catalanes hauran de demostrar el seu coneixement d’una llengua diferent del català o el castellà. Un immigrant que vingui aquí a estudiar tindrà més pressions per aprendre una altra llengua que el català. Les institucions, en no exigir-li el català, li estan dient que el català és indiferent. Ens atrevim a exigir l’anglès als llicenciats, però no ens atrevim a demanar-los el domini del català.

Les polítiques no lingüístiques tenen efecte sobre la situació de la llengua catalana?

La majoria de polítiques que tenen efecte sobre la llengua són polítiques aparentment no lingüístiques. Un país es construeix a partir de les polítiques no lingüístiques. Les polítiques generals poden ajudar o no a les polítiques lingüístiques. La majoria de polítiques no lingüístiques que s’apliquen a aquest país no afavoreixen el català, perquè la majoria de polítiques amb conseqüències lingüístiques depenen de Madrid. Quan arribes a qualsevol aeroport del Canadà pots triar entre que t’atenguin en anglès o en francès. A Catalunya pots tenir problemes si parles en català. I qualsevol gestió d’estrangeria s’ha de fer obligatòriament en castellà. Fins i tot per obtenir la nacionalitat espanyola cal saber espanyol i no es valora el coneixement de català.

Tenim un model socioeconòmic sorprenent i incoherent, que perjudica el català

Quin impacte té el model socioeconòmic vigent sobre la llengua catalana?

Tenim un model socioeconòmic sorprenent i incoherent, que perjudica el català. Tenim una economia que en bona mesura es va dedicar a construir molt, i a portar molta gent de fora per treballar a la construcció i als serveis d’hostaleria, llocs de treball de baixa qualitat que atreien molts immigrants, que s’ubicaven en sectors on el català no tenia presència. I alhora, aquest model socioeconòmic no genera ocupació per als fills dels d’aquí, que han de marxar a fora. Això, inevitablement, debilita el català.

Quin efecte tenen les retallades sobre el català?

N’hi ha de molt directes: si hi ha menys diners per a política lingüística, la situació empitjora en haver-hi menys diners per a aules d’acollida, per a programes de normalització… I n’hi ha d’indirectes. Hi ha gent que està cobrant 600 euros. Aquesta gent se n’adona que l’ascensor que possibilita l’ascens social no funciona, i per això ja no té cap confiança en què aprendre el català li serveixi de res. Si l’ascensor no xuta, per què has d’invertir esforços a aprendre el català? El 2003 teníem un 13% de gent que afirmava parlar un 0% en català. El 2008 havia pujat al 19%. I el 2013 s’havia enfilat fins al 25%. Aquest percentatge normalment es correspon a sectors molt marginals.

Si aties desconfiances, fereixes susceptibilitats i no ofereixes solucions, estàs cometent un error. La iniciativa es pot comprendre, però el manifest Koiné és un text mal plantejat

Què en pensa del manifest Koiné?

El tema de la llengua en la Catalunya del futur no s’ha resolt, malgrat tots els debats sobre el procés. En conseqüència hi ha sensibilitats que han esclatat, perquè s’han comès errors des de moltes perspectives. Que en un debat de TV3 la representant de Ciutadans parli en català i el d’ERC en castellà provoca curtcircuits. S’ha volgut passar per sobre del tema lingüístic sense gaire debat i ha estat pitjor. El manifest Koiné és una via d’escapament de les tensions d’algun sector, que no aguantava més. Jo vaig dir des del principi que estava redactat de forma inadequada, feria susceptibilitats i donava carnassa als enemics d’allò que la gent de Koiné defensa. Però hi ha una qüestió afegida, i és que Koiné no apunta als problemes reals. Ho planteja tot com si fos una qüestió d’ideologies, quan hi ha moltes altres qüestions en joc. Si aties desconfiances, fereixes susceptibilitats i no ofereixes solucions, estàs cometent un error. La iniciativa es pot comprendre, però el manifest Koiné és un text mal plantejat.

Gustau Nerín
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dissabte, 10 de setembre de 2016