Un dels temes que interessen la hispanística a Catalunya des de fa dècades, i que ja havia ocupat autors com el mateix Joan Coromines, és destriar quines són les característiques que distingeixen el castellà que es parla a Catalunya del que s’usa als territoris i països hispanòfons. Abans de les immigracions massives de la segona meitat del segle XX, aquest castellà era una llengua segona o, fins i tot en el cas de molts immigrats castellanoparlants natius, un parlar interferit pel català. El castellà que se sentia a Catalunya era, en tot cas, un castellà acatalanat que ben aviat tenyia de paletas, racholas i fins i tot eles velars el parlar d’uns nouvinguts que es barrejaven inevitablement amb la població autòctona i s’hi integraven lingüísticament.

Ara bé, aquest estat de coses fa força dècades que va canviar. A mesura que se succeïen les onades immigratòries i augmentava el pes dels no-catalanoparlants en la demografia del Principat, variava també el perfil dels usuaris del castellà. Tal com han exposat fins a la sacietat les successives enquestes (consulteu si voleu aquest resum), avui als carrers de Catalunya hi ha un elevadíssim nombre de castellanoparlants natius que, en moltíssims casos, tenen un contacte molt reduït o fins i tot nul amb el català, per la qual cosa resulta molt difícil que les seves varietats es vegin influïdes per la llengua pròpia del país. Són faves comptades: si no estan en edat escolar, la vida dels castellanoparlants a Catalunya discorre bàsicament en la seva llengua. Continuar llegint… Amb certa calma – qüestions de llengua i societat: Qui parla castellà a Catalunya? Consideracions a propòsit d’un article