El llenguatge jurídic català (LJC) va ser objecte d’especial atenció en el procés de normalització lingüística de la llengua catalana que la Generalitat de Catalunya va endegar els anys vuitanta. L’article 1 del primerenc Decret 90/1980, de 27 de juny, va establir que els òrgans de l’Administració de la Generalitat de Catalunya havien d’emprar el català com a “vehicle normal d’expressió en llurs documents, actes públics i en els de l’administració ordinària”. La transcendència d’aquest nou ús encomanat al català, juntament amb l’estat precari en què es trobava el LJC, van comportar que les actuacions de normalització lingüística en l’àmbit jurídic no només anessin encaminades a generalitzar el coneixement i l’ús del LJC, sinó també a codificar-lo.

La codificació del nou model lingüístic del LJC es va dur a terme els anys 1980-2000 i es va plasmar en l’obra Introducció al llenguatge jurídic (1990), de Carles Duarte i Pilar de Broto, la qual va posar les bases del model. Es tracta d’un model concebut tant per a l’àmbit públic com privat, que té com a objectius restablir el llenguatge d’especialitat, modernitzar-lo —tenint en compte les aportacions del Plain English Movement— i trencar amb la dependència respecte del castellà. Es caracteritza pels principis d’identitat, respecte, claredat, igualtat i homogeneïtat, els quals posen els fonaments per estipular un seguit de criteris lingüístics més concrets que permeten obtenir una redacció genuïna, respectuosa, planera, igualitària i homogènia, i que afecten especialment els plans discursiu, convencional, terminològic i morfosintàctic de la llengua. L’aleshores Direcció General de Política Lingüística també  va contribuir en la fixació, en especial dels criteris convencionals mitjançant la publicació d’un conjunt d’opuscles,[i] i el TERMCAT es va ocupar de resoldre les qüestions de caire més terminològic.

Continuar llegint… La implantació del llenguatge jurídic català a l’àmbit privat: una tasca pendent – Anna Arnall Duch – RLD blog