[cat] Aquesta tesi compara dos casos anàlegs en català i en francès. L‘objectiu és, d‘una banda, estudiar, en relació amb la normativa, com es reflecteix la variació diatòpica en traduccions que presentin diverses versions territorials paral·leles i, de l‘altra, analitzar-ne les implicacions polítiques, econòmiques i simbòliques, així com les representacions que les han motivades. Això ens permet de dilucidar el model de llengua cap al qual s‘encaminen aquestes pràctiques editorials. La traducció juga un paper central en aquests processos com a eina de planificació, en tant que ajuda a conferir la qualitat de neutre —estàndard— a texts reconeguts pel públic d‘arribada com a externs a la comunitat lingüística, car la variació geogràfica no s‘hi relaciona pas amb l‘origen de l‘autor. Com a corpus d‘estudi, hem seleccionat els dos primers volums de la saga Harry Potter, per al cas del català, i tres novel·les de Jonathan Franzen, per al del francès. En els dos casos es tracta de traduccions literàries publicades al principal centre codificador de la llengua —Barcelona i París, respectivament—, el text de les quals experimentà canvis a l‘hora de distribuir-lo a la perifèria —al País Valencià i al Quebec, respectivament—. Aquestes modificacions lingüìstiques es produïren en el marc d‘un acord de coediciñ entre Empúries i Tàndem, en el primer cas, i entre l‘Olivier i Boréal, en el segon. Acotem el corpus en català als dos primers volums d‘aqueixa saga, Harry Potter i la pedra filosofal i Harry Potter i la cambra secreta, perquè les adaptacions valencianes s‘aturaren aquì i desfermaren una gran polèmica. Per al corpus en francès, ens cenyim a un dels pocs casos documentats: les novel·les Les corrections, Freedom i Purity. El català i el francès podrien considerar-se dos contraexemples: malgrat que les dues llengües manifestin variació diatòpica, el francès començà el procés d‘estandarditzaciñ de manera monocèntrica i ha tendit a percebre‘s com a llengua d‘una sola norma; en canvi, la variació geogràfica del català s‘ha presentat adesiara com un entrebanc perquè pugui consolidar una varietat estàndard de tipus unitari. Mentre que el francès al Canadà compta amb un marc legal més afavoridor, l‘estandardització del català encara malda per a superar els lìmits administratius que en compartimenten l‘espai comunicacional. En aquest marc trobem que, des d‘algunes instàncies polìtiques, es promouen sentiments d‘individuaciñ, particularment al País Valencià. Aquest discurs desemboca en el rebuig de formes lingüístiques associades a altres territoris i ha arribat fins al punt de negar la unitat de la llengua. Resulta crucial analitzar també aquestes implicacions perquè el discurs que acumula més capital és el que determina en quin sentit s‘orienta la planificació lingüística. Aquest treball, doncs, pretén ésser una contribuciñ al procés d‘estandarditzaciñ del català.