Què és una llengua normal? En termes purament funcionals, la cosa no sembla que presenti gaires dubtes: malgrat les discussions entre lingüistes sobre l’abast de la diversitat de les llengües, totes compten amb els mecanismes necessaris per cobrir les funcions que els són inherents, comunicatives, representacionals, identitàries, adaptatives… Que ho puguin fer de maneres tan diferents pot generar molts debats sobre el pes dels mecanismes biològics i culturals implicats en la facultat del llenguatge, o sobre els seus trets universals, o fins i tot sobre els elements mínims indispensables de les llengües naturals, però no pas sobre la seva funcionalitat. En aquest sentit, totes les llengües naturals —àudio-orals o gestuals— són «normals». Totes serveixen per al que han de servir.

La normalitat, però, pot tenir altres sentits. Per exemple, el de freqüència. És normal el que és més habitual, el més comú. O encara, de naturalitat, és a dir, el que succeeix de manera espontània, sense factors causals considerats excepcionals o artificials, o sense intervenció humana. Aquest sentit és molt problemàtic, però sovint està implícit en diferents marcs mentals. Hi ha gent, per exemple, que creu que és normal que les llengües desapareguin, és a dir, que forma part del seu procés natural d’existència, igual com és normal que els éssers vius morin. La normalitat com a naturalitat implica la idea que la facultat del llenguatge, de fet, es desenvolupa al marge de l’esfera de la consciència i de la voluntat. Per dir-ho com Octavio Paz (1997): «¿Pero realmente hablamos nuestra lengua? Más exacto sería decir que ella habla a través de nosotros». Potser en part, i pel que fa a la gramàtica, sigui així. Però pel que fa a la sociolingüística, això és molt discutible: fem servir les formes lingüístiques de manera complexa i en bona part heretada, però no pas inconscient. Continuar llegint…