El passat 4 i 5 d’abril, diversos membres dels projectes RESOL3 i RecerCaixa van participar al IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català organitzat per la Universitat de Vic i hi van presentar diverses comunicacions sobre els projectes:
Pérez, Alba i Vila, F. Xavier: “L’impacte de l’escola en la millora de l’autoconfiança en català”
En la complexa interrelació entre coneixements, usos i actituds, l’autoconfiança lingüística sembla destacar com un dels factors cabdals per explicar l’aprenentatge i ús de les llengües, i així ha estat proposat en el model de la Voluntat de Comunicar (MacIntyre, Dörnyei, Clément i Noels, 1998). Els estudis realitzats fins ara mostren que el model de conjunció en català ha incrementat substancialment els nivells de coneixement de català de l’alumnat, però no ha estat tan reeixit a l’hora de potenciar l’ús d’aquest idioma en relacions interpersonals. Aquest estudi analitza si el model lingüístic escolar té un impacte en l’autoconfiança lingüística de l’alumnat a l’hora de parlar en català. Concretament, l’estudi analitza com es relacionen i com interaccionen diferents factors sociolingüístics i la llengua d’escolarització amb l’autoconfiança en català. Basant-se en dades de la població escolar de sisè de primària de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern del projecte RESOL, l’estudi distingeix dos grups d’alumnes: un primer grup que declara tenir unes condicions que dificulten l’obtenció d’autoconfiança en català, i un segon grup en condicions favorables per assolir-la. Partint de la constatació que el model de conjunció i la immersió lingüística tendeixen a equiparar el nivell de coneixement de català de tots els grups, el treball analitza si l’escolarització en català fa que els membres del primer grup obtinguin uns resultats d’autoconfiança lingüística almenys similars als resultats dels alumnes del segon grup que rebin les classes en altres modalitats.
Bretxa, Vanessa: “Les llengües dins l’aula: una perspectiva longitudinal”
Al llarg de la història l’escola ha adquirit un paper central a l’hora de definir les polítiques lingüístiques d’arreu del món i Catalunya no n’és pas una excepció. L’any 1978 s’introdueix a Catalunya l’ensenyament obligatori del català a l’escola. Trenta-cinc anys després el balanç deixa punts per aclarir, és cert que s’ha instaurant completament el model de conjunció en català, que fa del català la llengua vehicular del sistema educatiu, però les poques dades disponible ens indiquen que dins les aules de Catalunya –i no només els patis– l’alternança de les dues llengües hi és més present del que el model teòric faria esperar. Aquesta comunicació se centra en l’evolució les pràctiques lingüístiques dels adolescents dins l’aula, tant pel que fa la llengua que el professorat parla als alumnes com la llengua que els alumnes parlen al professorat. La recerca s’inclou dins el projecte longitudinal RESOL (2006-2015) que per objectiu analitzar quines són les pràctiques, actituds i competències lingüístiques dels adolescents escolaritzats a Catalunya. La base de l’anàlisi és la comparació diacrònica –6è de primària, 1r i 4t ESO– de 1.145 alumnes nascuts als anys 1995 i 1996 de diverses ciutats de Catalunya.
Flors, Avel·lí: “L’impacte de les polítiques lingüístiques educatives en les pràctiques i els discursos sobre les llengües dels adolescents catalans i valencians”
Des del 1983, al País Valencià i a Catalunya s’hi han implementat polítiques lingüístiques educatives diferents tot i que es perseguien, en principi, objectius similars: a Catalunya s’ha impulsat el “model de conjunció”, amb escolarització conjunta i el català com a llengua vehicular; al País Valencià, un sistema d’escolarització en dues “línies”, amb el català o el castellà com a llengües vehiculars majoritàries. Mitjançant l’anàlisi dels discursos d’estudiants de 4t d’ESO de Mataró i de Castelló de la Plana, la comunicació intenta explicar si les divergències en les polítiques han pogut motivar diferències en les pràctiques lingüístiques dels adolescents catalans i valencians. En especial, s’analitza si l’escolarització separada pot afavorir la creació de xarxes socials diferenciades entre els alumnes de cada “línia” en termes de coneixements, usos i/o ideologies lingüístiques. O si, per contra, són les característiques prèvies dels alumnes o les condicions externes a la institució escolar les que explicarien millor les possibles diferències. Des del punt de vista dels principals receptors de les polítiques lingüístiques, la comunicació aprofundeix en el coneixement dels seus efectes i permet apuntar propostes de millora de les pràctiques docents, perquè els resultats s’acosten al màxim als objectius de les polítiques, a saber: consolidar el domini del català i el castellà, recuperar l’ús de la llengua pròpia, i evitar l’establiment de comunitats segregades per raó de llengua.
Sendra, Montserrat: “Fenòmens de contacte de llengües en la llengua oral catalana: una comparació longitudinal”
Aquesta comunicació analitza la presència de fenòmens de contacte de llengües en la llengua oral d’una mostra d’adolescents catalans en tres punts de la seva educació. El corpus utilitzat prové dels projectes Resocialització i llengües (RESOL) (HUM2006-05860/FILO) i Resocialització lingüística en l’educació secundària (RESOLSEC) (FFI2009-09968), dirigits pel Dr. F.X. Vila i Moreno (Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona). La mostra per a aquest estudi inclou informants de dues localitats catalanes amb diferents entorns sociolingüístics: Manlleu, on el 57’85% de la població té el català com a L1; i Mataró, on el 56’9% de la població té el castellà com a L1 (Enquesta Demogràfica, 2007). A més, la mostra està formada per catalanoparlants, castellanoparlants, i al·loglots (àrabs i amazics). La comunicació s’estructura en tres parts. Primer, s’identifiquen els fenòmens de contacte de llengües més freqüents, se n’observa l’evolució longitudinal (6è de primària, 1r d’ESO i 4t d’ESO) a cada població i es comparen els resultats segons la L1 i la localitat dels informants. En segon lloc, s’analitza en profunditat la relació entre l’aparició de fenòmens de contacte de llengües i les característiques de l’alumnat (sexe, composició demolingüística de la localitat, xarxa social, consum cultural, etc.) per identificar els factors principals que determinen els resultats. Per últim, es comparen els resultats obtinguts amb estudis anteriors que han abordat el mateix tema (Vila, 1996; Galindo, 2006).