Amb la intervenció de Jordi Tarrega Sangüesa, Ernest Querol i Josep J. Conill.
En la tardor del 2012 ha aparegut el meu llibre Entre Calimero i Superman: Una política lingüística per al català, à carrec de l’editorial barcelonina El Tangram. L’obra, encapçalada per un generós pròleg d’Ernest Querol, constitueix una ambiciosa i original anàlisi sociològica dels recursos i les estratègies adreçats a convertir el català en una qüestió d’Estat. Assumpte de gran rellevància social als Països Catalans, la política lingüística és simultàniament una disciplina acadèmica i una pràctica governamental. Alguns dels seus correlats locals, com ara la immersió lingüística a l’ensenyament, constitueixen una arma llancívola contra els governs catalanistes i alhora un motiu d’orgull invocat per aquests. Això no obstant, els estudis sobre la matèria mostren sovint una paràlisi inquietant, fruit de dogmatismes militants. Entre Calimero i Superman és un text heterodox, una glopada d’aire fresc, una tercera via que es manté a distància tant del victimisme de Calimero com del triomfalisme de Superman, és a dir, tant del lament que es tortura amb la visió d’una llengua catalana certament minoritzada, però més impotent del què és en realitat, com de certs cofoismes espuris que qualifiquen de modèliques les polítiques de normalització del Principat. Al llibre s’analitza la “normalitat” que representa ser una llengua minoritzada en un món on un grapat de llengües hegemòniques han empés a la minorització la resta d’idiomes del planeta. Dins aquest context, es critiquen les actuals polítiques lingüístiques del Principat i les ideologies que envolten sempre tota política lingüística (sense perdre de vista el marc dels Països Catalans), desmantellant els tòpics estantissos que entorpeixen una visió més pragmàtica del problema i proposant mesures oportunes per tal d’estendre l’ús del català, tant en aquesta com en una eventual Catalunya independent. Es tracta d’un text desvinculat dels programes dels principals partits, que se’n manté a una sana distància crítica, tot treballant en la profunditat teòrica que seria desitjable en la major part dels documents sobre aquesta temàtica tan delicada. Tal com acostuma a ser habitual en els meus treballs, s’hi recorre a perspectives i metodologies molt diverses, des de l’analogia amb les anàlisis de Dieter Senghaas sobre la història del desenvolupament a la morfologia luhmanniana dels sistemes socials, passant per les aportacions d’autors tan diversos com Peter Sloterdijk, Raymond Boudon, Lluís Aracil, Gregory Bateson, Manuel Castells, Ernesto Laclau, etc. Tot plegat configura una reflexió allunyada del discurs usual sobre la viabilitat del català, que en un context menys encarcarat que el nostre seria, sense cap mena de dubte, objecte de discussió i polèmica. En vaig parlar breument durant una entrevista a Ràdio Nacional d’Andorra de dimarts 11 de desembre del 2012.