Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, Premi Socarrat Major, de l’AC Socarrats, Premi Enric Soler i Godes a la Innovació Educativa, Miquelet d’Honor de la Societat Coral El Micalet, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Vicent Pitarch ha consagrat la seua vida a la defensa de la llengua. Fill d’una família de llauradors assalariats, “en una casa on no hi havia llibres”, Pitarch mostrà des de xicotet un interès desbordant per l’estudi. “Mon pare aspirava que tinguera un ofici en què no m’embrutara les mans”, explica rememorant aquells anys en què “collia de dia i feia repàs de nit”. “Fou a través d’un oncle carlista que vaig saber sobre els cursos de valencià de Lo Rat Penat. Ací comença el meu interès per la llengua”. A base de treballar els estius, fer classes de repàs i la concessió de beques, estudià filologia romànica, primer a València i després a Barcelona. “Aquella experiència em va trasbalsar. Aquella consciència cívica, aquella sensibilitat per la llengua…”.

Els seus plans passaven després per marxar a Basilea com assistent del lingüista Germà Colón, però se li interposà el servei militar. No fou, però, un episodi traumàtic, ans al contrari. Destinat a la comandància militar al govern militar de Castelló, aprofità les vesprades per fer classes de valencià. El 1969, dirigí “Nosaltres els valencians” a Ràdio Popular, el primer programa radiofònic en català al País Valencià. “Allí parlàvem de tot; volíem demostrar que el català era una llengua apta per a tots els registres”, explica. Tot just mort Franco, fundà també el Rotgle, la primera escoleta en català de Castelló de la Plana. Professor de secundària a l’institut d’Onda, Pitarch s’involucrà en tots els projectes de redreçament nacional i lingüístic. Participà en l’organització dels cursos de català de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València. En l’esfera política, va col·laborar amb Vicent Ventura en la fundació del Partit Socialista del País Valencià. Desencantat per la integració dins el PSOE, Pitarch s’involucrà en l’efervescent moviment veïnal. Fou des d’aquí que l’espentaren per encapçalar la llista d’Esquerra Independent de Castelló (EIC), una candidatura popular que agrupava el moviment veïnal. “El PSOE ens va fer la guitza d’una forma brutal”. Finalment, l’EIC aconseguí dos regidors. “Eren aquells temps que tot estava per fer i ens pensàvem que tot era possible. Vam ser el primer ajuntament que va pagar classes de català”, rememora. En les dècades següents, Pitarch combinà la seua vocació en defensa de l’idioma amb una prolífica producció literària i investigadora. Ell ha estat, de fet, el principal estudiós de les Normes de Castelló del 1932, que va consagrar la unitat de la llengua.

Jubilat de fa més d’una dècada, deslliurat de les seues obligacions professionals, continua dedicant bona part del seu temps a la investigació i a la defensa de l’idioma. També a l’Institut d’Estudis Catalans, del què n’és delegat a Castelló. A les portes de la vuitantena, la seua memòria resta intacta i, tot i que ja no manté l’activitat excursionista d’adés, no passa dia sense fer una caminada a primera hora del matí, a bon pas, quan la ciutat encara dorm. “En quin País Valencià li agradaria que visqueren les seues netes?”, li demano per acabar l’entrevista. I contesta: “En un País Valencià on als valencianoparlants se’ns reconegueren tots els drets, on poguérem viure amb total llibertat i naturalitat la nostra llengua. I amb un horitzó universal, ecològic i solidari”.

Continuar llegint: Vicent Pitarch: «Sense tota la catalanitat, el valencià no té cap futur» – El Temps