El 23 d’abril de 2001 el rei Joan Carles I va declarar, en un discurs pronunciat en el curs d’un acte cultural, que “Nunca fue la nuestra [amb aquesta expressió el rei de tots els espanyols es referia només a la llengua castellana, mostrant així una actitud lingüística molt diferent, per exemple, de la del rei dels belgues] lengua de imposición sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima el idioma de Cervantes”. La llavors ministra d’Educació i Cultura, Pilar del Castillo, i altres altes autoritats espanyoles van donar suport a l’afirmació del rei. La ministra va manifestar que a Catalunya s’havia parlat català durant tot el franquisme, i que si no hagués estat així la llengua no hauria sobreviscut. Posteriorment la ministra rectifica i reconeix una persecució contra la llengua catalana perfectament present en la memòria de molta gent. El discurs del rei és una conseqüència de l’assumpció per part de l’anterior govern espanyol i d’amplis sectors d’intel·lectuals espanyols de les tesis que pretenen negar la persecució soferta per la llengua catalana.

Ens trobem davant d’una mostra de negacionisme al màxim nivell institucional de l’Estat. L’afirmació del rei que “mai” el castellà no ha estat “una llengua d’imposició” és evidentment falsa pel que fa al període anterior a la Constitució espanyola de 1978 (CE). Però també ho és si mirem al present o al passat recent. N’hi ha prou de llegir l’article 3 de l’actual CE, que afirma que tots els espanyols han de conèixer el castellà; no declara pas el mateix per a “les altres” llengües espanyoles. Diguem-ho ras i curt: el tracte que reben les diverses llengües de l’Estat a la CE de 1978 és escandalosament desigualitari, fins al punt que només una de sola, el castellà, és oficial d’aquest Estat, mentre que “les altres” són excloses de l’oficialitat. I, a recer d’aquest tracte desigualitari, la persecució política del català encara continua en diversos àmbits.[1]

La situació actual

Les polítiques de recuperació de la llengua catalana, basca i gallega[2] en el període democràtic han suposat en general un fre al procés de substitució i genocidi lingüístics a Espanya, al mateix temps que un augment de l’ús de les llengües diferents del castellà als sectors d’on s’havien proscrit en els últims segles. És a causa de la persecució llarga i intensa contra aquestes llengües que la seva situació al principi del període democràtic a Espanya era molt precària. Ja dins d’aquest període, l’actitud de les institucions públiques, estatals o territorials, vers la recuperació de les llengües espanyoles diferents del castellà ha estat certament desigual. Tot i el reconeixement formal de drets lingüístics, i l’obligatorietat de les administracions de fer-los respectar i de fomentar la recuperació de la llengua, el dret a usar el català encara actualment és, en determinats àmbits, sistemàticament conculcat, talment com si només hi fos oficial el castellà. Això ha comportat l’absència quasi absoluta d’ús del català al País Valencià i a les Illes Balears en àmbits on a Catalunya s’han aplicat esforços considerables perquè el català hi pugui tenir una certa presència: ens referim a àmbits com ara l’Administració de Justícia, les escriptures públiques, els registres dependents de l’Estat, les oficines de l’Administració de l’Estat i, en general, en el món empresarial i laboral, on la presència aclaparadora del castellà hi manté un ambient més o menys anàleg a l’existent quan el català no era oficial i el seu ús públic era prohibit[3].

El cas del català a França es coneix bé i només ens dóna indicis d’esperança l’observació de l’heroisme dels que lluiten per la supervivència de les llengües de França. L’Estat francès, per esmentar un exemple de dret pròxim comparat, no deixa de sorprendre’ns amb mesures coercitives contra les llengües franceses diferents del francès, les quals mesures han fet gairebé desaparèixer aquestes llengües. No sabem si la Llei 665, de 4 d’agost de 1994 (JORF 5 1994), relativa a l’ús de la llengua francesa[4], ha servit per a aturar la penetració de l’anglès com la llengua de comunicació internacional també a França, tal com se’ls va dir als defensors de les agonitzants llengües franceses minoritàries quan mostraven llur temor que aquesta Llei constituís un altre atac contra aquestes llengües. El que sí que sabem és que la Llei ha estat repetides vegades emprada en oposició amb les llengües de l’estat francès diferents de l’oficial. Un cas que mostra fins a quin punt els atacs a aquestes llengües poden comportar imposicions en decisions personals que afecten la intimitat és el de la sentència del Tribunal d’Apel·lació de Montpeller del 26 de novembre de 2001 que denega un simple accent sobre la lletra i del nom Martí que uns pares nordcatalans intentaven de donar a llur fill.

Als territoris hispànics, les pressions polítiques sobre la llengua catalana s’han succeït des del segle XV, amb l’aplicació de mesures repressives d’especial duresa des del segle XVIII fins a l’última dictadura. Com és sabut, aquest llarg període històric de repressió va posar en perill l’existència del català, el basc i el gallec com a llengües vives i les va mantenir apartades de nombrosos àmbits d’ús. En aquest treball no pertoca d’analitzar l’interessant procés de recuperació de les llengües diferents del castellà dut a terme per les institucions, amb els progressos assolits i els grans esforços esmerçats, especialment a Catalunya i al País Basc. No hi ha dubte que l’autonomia política i el caràcter oficial de les llengües diferents del castellà, avui en vigor, han comportat una reconducció de la situació que hem viscut al llarg de quasi 300 anys. No obstant això, el català, com les altres llengües diferents del castellà, continua rebent atacs de les institucions estatals contra el caràcter de llengua oficials en el seu territori. Després de la promulgació de la CE de 1978[5] aquestes agressions legals i efectives provenen de tots tres poders de l’Estat.

-Poder legislatiu: es continuen aprovant lleis que imposen el castellà. La Llei del medicament[6] imposa la redacció dels prospectes en castellà; la Llei de marques obliga a dipositar la marca en castellà; la Llei orgànica del Poder Judicial perpetua la preferència del castellà en l’Administració de la Justícia; la legislació de les televisions privades, la de les televisions via satèl·lit, etc. no garanteixen la presència adequada dels quatre idiomes de l’estat. El Reglament del Senat espanyol de 3 de maig de 1994[7] preveu un ús escassíssim i excepcional de les llengües diferents del castellà. El Reglament del Congrés dels Diputats no fa cap referència lingüística. L’entrada en vigor de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries a l’Estat espanyol[8] hauria hagut de donar lloc a una reinterpretació de l’article 3 CE d’acord amb la incorporació d’aquest conveni del Consell d’Europa a l’ordenament jurídic espanyol. Aquesta interpretació no hauria d’haver estat altra que donar la possibilitat als representants dels ciutadans espanyols i als mateixos ciutadans d’usar qualsevol de les llengües espanyoles, i de proveir les mesures necessàries per a garantir-ho. Ben al contrari, recentment el president socialista del Congrés espanyol, Manuel Marín, ha deixat clara la seva interpretació restrictiva del silenci del reglament del Congrés en matèria lingüística i del mateix article 3 CE. Davant de l’ús del català per part d’un diputat, el president Marín ha invocat la Constitució per obligar-lo a parlar en castellà. El mateix president del Parlament Europeu, el socialista català Josep Borrell, ha qualificat de “ridícul” [9] el fet de parlar en català al Congrés. El text de l’article 3 de la Constitució, si bé obliga a conèixer el castellà, no obliga a usar-lo. Del fet que el castellà sigui la llengua oficial de l’Estat no se’n pot desprendre una prohibició d’usar, en una Cambra de representants de tots els ciutadans, les llengües oficials dels territoris on han estat votats.

-Poder executiu: més de 100 decrets imposen el castellà en l’etiquetatge d’una pluralitat de productes (inclosos els preservatius, per posar un exemple). Aquesta quantitat de disposicions que imposen el castellà no té precedents en la història. Hi ha d’altres 150 disposicions aproximadament que imposen l’ús de l’espanyol i que es poden considerar aplicables als territoris on la llengua catalana és oficial[10]. Altres actuacions del poder executiu que podem considerar contràries a l’oficialitat de les llengües diferents del castellà són la ignorància d’aquestes llengües en la política de projecció exterior i la impugnació de lleis i decrets de les institucions dels territoris autònoms que protegeixen l’ús de la llengua territorial respectiva. Un exemple de persistència és l’actitud dels advocats de l’Estat i de llurs superiors al País Basc, on han estat impugnant sistemàticament durant alguns anys convocatòries de places de funcionaris en què s’exigeix el coneixement de l’èuscar. Un altre exemple és l’actitud dels fiscals en els processos judicials provocats per les persones contràries a la normalització lingüística als Països Catalans, ja que normalment han intervingut en els procediments prenent posició a favor dels qui ataquen les llengües diferents del castellà. També n’és un exemple l’ús exclusiu del castellà en molts webs de les institucions generals de l’Estat, o bé l’atac a la unitat de la llengua catalana que comporta l’ús, en altres webs institucionals, del valencià al costat del basc, del gallec i del català, amb el consegüent incompliment de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries.

L’Administració de l’Estat als territoris amb una llengua pròpia diferent del castellà no respecta el caràcter oficial d’aquesta llengua i en general no utilitza més que el castellà. Malgrat que els ciutadans tenen formalment el dret de comunicar-se amb l’Administració de l’Estat en la llengua de la seva elecció, mai no s’ha exigit el coneixement previ de la llengua diferent del castellà als funcionaris estatals enviats en aquests territoris, llevat dels destinats a l’Administració Local anomenats d’habilitació estatal (secretaria, intervenció i tresoreria). Això significa una constant infracció dels drets lingüístics, la perpetuació de la situació que provoca aquestes infraccions i, per tant, la certesa que l’incompliment de la Llei continuarà en el futur[11].

–Poder judicial: l’Administració de Justícia és una competència de l’Estat pel que fa a la regulació de la selecció i del procediment de provisió de places, com també pel que fa al procediment judicial. Els governs autònoms tenen possibilitats molt limitades d’exercir funcions en aquest terreny: retolació de les oficines, selecció d’interins, etc. L’Estat no exigeix, doncs, el coneixement de les llengües diferents del castellà al personal. Només des de fa alguns anys, i després de molta resistència, l’acreditació del coneixement de les llengües pròpies del lloc de destinació és valorada com a mèrit per a l’obtenció de la plaça. La presència de les llengües oficials diferents del castellà a l’Administració de Justícia es fa difícil a causa dels retards, de l’actitud d’una part del personal contra els ciutadans que s’expressen en aquestes llengües oficials, etc. L’ús del català a les oficines judicials de Catalunya és baixíssim; al País Valencià i les Illes Balears és simbòlic.

Hi ha encara algunes categories de funcionaris de l’Administració de Justícia que no tenen cap avantatge pel fet de conèixer la llengua de destinació. Lluny de generalitzar aquest avantatge, el Govern espanyol el va suprimir, per exemple, en l’únic cas dels fiscals en què estava previst. El Reial decret 2397/1998, del 6 de novembre, l’havia previst com un mèrit que facilitava la destinació als territoris amb dues llengües oficials, però el Reial decret 326/2002, del 5 d’abril, sobre el règim de designació dels fiscals substituts (BOE 83, de l’endemà)[12] va suprimir el mèrit del coneixement de les llengües oficials pròpies diferents del castellà, que l’anterior disposició reconeixia.

El Registre Civil (que recull els estats de la vida civil com ara el naixement, els matrimonis, la mort, etc., i que és menat per jutges) no aplica la legislació catalana que els obliga a fer les inscripcions i les certificacions en català, almenys quan ho demanen els ciutadans[13]. Alguns jutges de pau, que són personal no professional que se n’ocupa als pobles que no disposen d’oficines judicials, s’atreveixen a utilitzar el català. Quan el seu superior, un jutge professional, “descobreix” que apliquen la llei catalana i que fan inscripcions en català, els amonesten i els obliguen a utilitzar el castellà. Recentment la premsa es va tornar a fer ressò d’aquesta imposició del castellà per part de jutges que, paradoxalment, ignoren una normativa aprovada per un govern democràtic i apliquen la normativa franquista.[14]

Hi ha exemples de discriminació contra els usuaris de les llengües diferents del castellà que són certament incomprensibles. Encara en el camp dels registres de l’Estat, durant alguns anys el registre de darreres voluntats havia acceptat les rares certificacions de mort que li enviaven en català. Es tracta d’un formulari senzill i sempre idèntic, de manera que les dades relatives a la persona difunta són perfectament comprensibles. Aquesta pràctica normal es va alterar sobtadament el dia que els funcionaris van decidir no acceptar allò que havien comprès fins llavors. Això va provocar el consegüent retard en la recepció de les herències i els perjudicis econòmics i de tota mena que això comporta. Un altre cas recent va ser el d’un jutge de Gavà que va rebutjar l’escrit d’un ciutadà perquè estava escrit en català i li’n va exigir una traducció. Actuant així, incomplia la normativa vigent, ja prou adversa al català. Per aquesta raó el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya li va imposar una sanció. Doncs bé, el Consell General del Poder Judicial la va anul·lar, fet que va motivar un aïrat vot particular del vocal Alfons López Tena[15].

Els casos d’atacs contra l’ús la llengua catalana denunciats a la premsa i a les institucions se succeeixen constantment. Entre molts altres de recents, podem esmentar la denegació de la idoneïtat per a adoptar a una parella d’Agullent que s’expressava en català als funcionaris que havien de valorar aquesta idoneïtat[16], o la desatenció dels clients en farmàcies i dels pacients en serveis sanitaris a la Franja de Ponent i al País Valencià[17].

Joan Ramon Solé i Durany
President de la Fundació Catalunya
Membre del Cercle XXI

__________________________________________________________________

[1] Es poden trobar encara a la xarxa moltes referències a les paraules del rei Joan Carles I, la ministra Pilar del Castillo i d’altres personatges públics que les secunden, i a les respostes a Espanya i Amèrica:

http://www.casareal.es/casareal/cervadi1.html, http://cercle21.org/tusell.htm, http://cercle21.org/alexandre1.htm, http://lainsignia.org/2001/abril/ibe_115.htm, http://www.somiserem.org/noticies01.htm, http://llibertat.com/escamotbaixgaia/juan_carlos.htm

http://www.conc.es/sl/recursos/lateranyina8.pdf, http://www.cicac.org/cgi-bin/newsgest_public/mostrar_doc.pl?iddoc=3981, http://www.avui.es/avui/diari/03/mai/09/500109.htm, http://www.galizacig.com/actualidade/200104/rv_cando_a_lingua_e_companheira_do_imperio.htm, http://www.terra.es/cultura/articulo/html/cul3231.htm, http://www.avui.es/avui/diari/03/mai/09/sec/cultura.pdf.

En aquestes pàgines web es poden trobar les paraules del rei entre d’altres texts considerats contraris als catalans i a la llengua catalana, i bibliografia sobre la qüestió:

http://independencia.tripod.com/, http://www.geocities.com/benplantat/memorial/, http://www.llagostera.org/pdf/plens/maig01.pdf, http://www.unitat.org/castella.htm.

A la xarxa també es poden trobar webs que denuncien una discriminació presumpta contra els castellanoparlants a Catalunya. Vegeu, per exemple, http://www.cervantina.org/princ/princ.php?tema=info&id=0 i enllaços amb d’altres webs que difonen l’opinió que a Catalunya els catellanoparlants són discriminats a http://www.cervantina.org/princ/princ.php?tema=enla&id=0.