Els dies 31 de maig i 1 de juny es van celebrar a l’Institut d’Estudis Catalans les III Jornades sobre «La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana». Aquesta activitat acadèmica ha estat organitzada per la Xarxa Cruscat amb la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Com és sabut, l’esmentat organisme de l’IEC té com a objectius prioritaris: (i) l’anàlisi dels coneixements, els usos i les representacions de la llengua catalana; (ii) la dinamització interna de la massa crítica que treballa al voltant de la disciplina sociolingüística; (iii) i la projecció exterior, això és, la internacionalització corporativa d’una tradició, la de la sociolingüística catalana, quasi invisible en el context mundial.
Tal com proposàvem ja en la primera de les jornades (celebrades el gener de 2011) ha continuat vigent el nostre desig que aquesta trobada ens ajude a consolidar l’estructura dels grups de la Xarxa: una estructura que ha deixat de prioritzar el criteri de territorialitat i ha avançat cap a la potenciació de grups definits per l’àmbit d’interès temàtic. La Xarxa Cruscat vol esdevenir, doncs, un veritable aixopluc de la recerca sociolingüística sobre la llengua catalana. Un aixopluc suprauniversitari i suprainstitucional, que potencie una imatge de conjunt i ens permeta avançar cap a la delimitació d’aquest àmbit del coneixement profundament interdisciplinari.
Efectivament, resulta un lloc comú entre els analistes la dificultat d’establir uns límits precisos en aquesta proposta, de vegades nebulosa, d’estudi de la interacció entre la llengua –si ho preferiu, les llengües– i la societat. La tradició sociolingüística catalana ha apostat per una visió força integradora, de manera que incorpora, de vegades d’una manera acrítica tot s’ha de dir, tot un conjunt heterogeni de treballs que li arriben des de vèrtexs temàtics diversos. Això sí, el gros d’aquestes recerques formaria part d’aquella sociolingüística de la societat de què parlava Fasold en un llibre que incorporava aquest sintagma en el títol. Les raons d’aquest biaix sociològic han estat identificades manta vegades, de manera que ara no hi insistiré. Ben mirat, una part molt important de la nòmina de projectes que s’han presentat en aquestes jornades s’incardina en l’àmbit de la sociologia del llenguatge, una sociolingüística socialment orientada on la planificació lingüística, amb mirades des de la demolingüística, l’educació i l’ensenyament, hi té un protagonisme especial. Una sociolingüística, en definitiva, que vol donar resposta a un conjunt d’avatars que problematitzen el funcionament de la llengua catalana en el seu ecosistema comunicatiu històric.
Una sociolingüística que, en tant que sol mostrar un compromís amb la recuperació d’una funcionalitat deficitària, propiciada per una història politicosocial adversa, incorpora l’estigma científic del parti pris. I, certament, la neutralitat i l’asèpsia interpretativa que exigeix el mètode científic no és un tema trivial quan abordem una anàlisi valorativa de la nostra tradició. Més encara quan resulta obvi que es tracta d’una disciplina força institucionalitzada, que depèn dels recursos de les administracions de torn en una part substancial de les recerques empíriques que acredita. Albert Branchadell, una veu sempre a tenir en compte, sentencia, potser d’una manera hiperbòlica, que es tracta d’una sociolingüística governamentalitzada. Siga com siga, és important que mirem de redreçar el camí, malgrat que ara mateix em costa d’imaginar una manera de fer que foragite aquell objectiu finalista, no necessàriament explícit, de subversió de l’status quo en què es troba instal·lada la llengua catalana en el seu conjunt.
D’altra banda, aquestes jornades ens han ofert un marc sociolingüístic on també trau el cap la sociolingüística de la variació, aquella sociolingüística més lingüísticament orientada, que intersecciona amb els models lingüístics contemporanis que no menystenen la variació, sobretot amb la dialectologia i la geolingüística. En aquesta ocasió els enfocaments discursius i pragmàtics són absents del nostre abordatge de conjunt. Sens dubte, la voluntat d’autonomia disciplinària que han manifestat els darrers temps hi té molt a veure. Tanmateix, sóc de l’opinió que una teoria sociolingüística general no hauria de deixar de costat una qüestió tan transcendent com l’adequació sociopragmàtica.
Les jornades van iniciar-se amb la ponència d’un investigador francès, Henri Boyer, que ens va presentar una visió de conjunt de la tradició sociolingüística francòfona. Aquest va ser el tret de sortida d’unes sessions que van acollir el gros de la massa crítica que es troba al voltant d’aquest àmbit del coneixement. El conjunt d’intervencions van dibuixar una imatge calidoscòpica de la recerca sobre la llengua catalana, un veritable aparador de la diversitat d’enfocaments que aborden l’estudi de la llengua catalana i de la societat que n’és dipositària.
No vull acabar sense estar-me de comentar la presència de representants de les institucions responsables de la política lingüística en els territoris catalanòfons de l’Estat espanyol. La conjuntura política sorgida de les eleccions autonòmiques de 2011 va fer de Catalunya l’únic territori irredempt en una comunitat lingüística on la resta d’elits polítiques al poder autonòmic havia situat la llengua en un estadi d’involució força preocupant. Les darreres conteses electorals autonòmiques han propiciat un canvi de rumb esperançador. I vull pensar que els nous responsables polítics se senten també concernits per la sort de la llengua més enllà del seu territori administratiu. Jo d’aquest territori en dic la catalanofonia, una comunitat lingüística que jo voldria comunicativament vigorosa i ben travada. Va ser molt gratificant comptar amb la participació de Rubén Trenzano, director general de política lingüística i multilingüisme del govern valencià, i l’adhesió de Marta Fluixà, del Govern balear, i de Juan Ignacio Gómez Susín, del govern aragonès. Marta Xirinacs, de la DGPL del govern català, va intervenir en representació de la directora general, Ester Franquesa.
Personalment, m’agradaria que aquestes jornades constituïssen un fòrum on no només es donen a conèixer els projectes, també cal que ens coneguem les persones. No en va, la nostra dimensió de llengua mitjana afavoreix aquest “aire de família”, amb què Boix i Vila caracteritzen la sociolingüística catalana. És el meu desig que, si pot ser, més enllà de la lícita discrepància intel·lectual, consolidem també una “família ben avinguda”.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Director de la Xarxa Cruscat de l’IEC