La setmana passada vam participar al congrés italià de ciència política. Era el segon cop que ho fèiem, el primer va ser el 2007. En aquella ocasió vam fer la ponència en italià. De fet, totes les ponències van ser llavors en aquesta llengua. Semblava la cosa més natural del món. En els darrers anys, però, les coses han canviat. Enguany, més de la meitat de les ponències s’han presentat en anglès. Val la pena parar-nos a pensar-hi una mica.

Per exemple, van ser en anglès les ponències de la nostra sessió. Tant els ponents com els assistents èrem majoritàriament no italians (tot i que italianòfons) i els temes tenien una marcada perspectiva internacional. Donat que la llengua franca a la ciència internacional és actualment la llengua anglesa, als organitzadors de la sessió els va semblar el més adequat. I els ponents ho vam acceptar. Tanmateix, no totes les sessions tenien aquestes característiques.

Una de les que vam assistir com a oients era sobre un tema ben específic: el moviment okupa a Itàlia. Cadascuna de les ponències es centrava en les activitats dels diferents centres socials a ciutats com Caserta o Roma. El primer a parlar va ser un professor italià, que es va justificar per no parlar en anglès. Presentava un treball a mitges amb una doctoranda, també italiana i que també va començar justificant-se per no parlar en anglès.

El segon en parlar va ser un altre professor italià, que treballa a una universitat dels Estats Units. Aquest ho va fer en un anglès internacional, fluït, tot i que amb un lleuger accent italià. El tercer ponent va ser un doctorand italià, que també va parlar en anglès. El seu anglès, nogensmenys, costava de seguir. Fins al punt que resultava un impediment per a la comunicació. La quarta i darrera ponent va ser una doctoranda que va parlar en italià, disculpant-se també per aquest motiu.

Recordem el context. Es tractava del congrés nacional de l’associació italiana de ciència política. No era pas un congrés internacional. Aquesta sessió, en concret, sortia anunciada en italià. I en italià la van presentar els dos organitzadors. Pel que fa als assistents, tothom era italià tret de servidor i d’un jove professor americà casat amb una noia italiana. A ell anaven dirigides les disculpes, a les que responia amb un gest incòmode i simpàtic alhora, dient que no es preocupessin.

Al torn de preguntes, es va tornar a produïr una divisió propera al 50% en l’ús de cadascuna de les llengües, amb alguns canvis interessants. Per exemple, el doctorand que havia escollit l’anglès per a la seva presentació es va passar a l’italià. El canvi va ser espectacular. I és que el sistema educatiu italià, si en alguna cosa destaca, és en potenciar la capacitat d’expressió oral dels estudiants. En la seva llengua, és clar. I també hi va haver discusions en anglès entre italians.

Al dinar, ens explicaven que el canvi a la política lingüística d’aquests congressos és molt recent, cosa de 3-4 anys. I que afecta també a les principals revistes, incloent-hi la rivista italiana di scienza politica o partecipazione e conflitto, escrites majoritàriament per italians i en anglès, molt sovint sense una adequada revisió lingüística. De fet, recordem també haver-hi publicat fa uns anys, en italià. Sembla que ara això ja no seria possible.

Es tracta d’una tendència de la ciència política o és quelcom que està tenint lloc a totes les disciplines de la ciència? Està ja passant o acabarà passant també a casa nostra? Seguirà la tendència i anirem cap a una ciència exclusivament en (algun tipus d’) anglès? Realment els avantatges d’aquest sistema superen els seus desavantatges? I és que el 2007, tant la capacitat expositiva, com la comunicació entre ponents i assistents, van ser molt superiors a les d’enguany.