La presència del català a tota l’àrea lingüística mai ha estat homogènia. Segons un informe de l’Observatori de la Llengua Catalana elaborat en 2016, l’aturada dels fluxos migratoris ha beneficiat el conjunt de territoris. Tanmateix, el creixement de bosses de població que no entén o sap parlar la llengua és l’amenaça més seriosa. Les Illes, Catalunya, Andorra i Perpinyà mantenen els registres, tot i els matisos i alguns retrocessos. La Franja de Ponent i el País Valencià són les zones més afectades, encara que aquest últim en els darrers anys comença a revertir la tendència negativa.
Si el conjunt de territoris de parla catalana ha estat sempre invertebrat, la mateixa sort ha tingut l’ús de la llengua comuna. El català s’ha mostrat desigual al País Valencià, les Illes, Andorra, Catalunya, la Franja de Ponent i Perpinyà, malgrat les iniciatives engegades de cohesió i promoció lingüística. Unes vegades per la mateixa evolució sociològica i unes altres per les decisions polítiques, com al cas valencià, han erosionat a diferents zones la població catalanoparlant en favor del castellà. I, en canvi, a uns altres territoris s’ha capgirat la truita.
L’últim informe de l’Observatori de Llengua Catalana ofereix una radiografia de la vitalitat del català a tota l’àrea lingüística catalana. I tot i que és optimista de cara al futur per factors com ara l’aturada dels fluxos migratoris, el creixement de bosses de població que no entén o sap parlar català s’erigeix com el principal perill. Aquesta és una radiografia territori per territori de l’estat de la llengua pròpia:
-Catalunya. Es tracta de la zona per excel·lència amb millors registres. No debades, compta amb un dels índexs de transmissió de pares a fills de la llengua més positius de tota la comunitat lingüística. Amb tot, aquesta xifra s’ha reduït. Si l’any 2003 era del 46%, en 2013 havia retrocedit fins al 37%. Segons els responsables de la Generalitat de Catalunya, la menor proporció dels immigrants joves de la resta de l’Estat a utilitzar el català explicaria la davallada.
Tot i les estadístiques envejables per a la resta de territoris, hi ha punts febles. Al lustre 2003-2008, la xifra de població que no sabia parlar català era de més del 19%. Una xifra que, malgrat corregir-se en el període següent, mostra l’afebliment dels indicadors positius. Tanmateix, les dinàmiques favorables al català en l’adquisició, el coneixement més gran entre els joves i el major ús en els àmbits públics asseguren de llarg la vitalitat de la llengua a Catalunya.
-País Valencià. Al territori valencià, les polítiques lingüístiques (o millor dit, la inexistència d’elles) durant l’etapa del PP han deixat un panorama preocupant. Si en la dècada del 90 dos terços de la població sabia parlar català, la xifra havia retrocedit al 54% en 2010. Encara que en els cinc anys posteriors s’ha corregit lleugerament. Des de 1989, que la llengua pròpia ha perdut pes en tots els àmbits al País Valencià. A les botigues, a les grans superfícies, amb els amics, en la família… Tots els indicadors mostren una davallada significativa.
La situació, però, comença a revertir-se. En 2015, s’ha reduït el percentatge de castellanoparlants que no entenien el català. I un 85% de la població valenciana defensa que s’havia d’emprar la llengua pròpia més o igual que ara. El potencial del català a les classes mitjanes valencianes i el coneixement ampli entre els joves s’apunten com a factors d’un canvi de panorama.
-Illes. Amb una major presència del català en els joves i amb indicadors positius en la transmissió de la llengua, les Illes mantenen la vitalitat de la llengua comuna. En els usos lingüístics no hi ha gairebé cap canvi significatiu. I malgrat registrar un 19,5% de població que no sap parlar català, el gruix es concentra en persones estrangeres o immigrants de la resta de l’Estat. Ara bé, el territori balear no és lliure d’amenaces. La baixada dels registres positius indiquen que cal estar a l’aguait.
-Catalunya Nord. A Perpinyà, el català ofereix contrastos. D’una banda, el 58% de la població és favorable a la cooficialitat del català i «en alguns espais socials la presència del català s’ha fet més forta», afirma l’informe. També hi ha un 61% de gent que l’entén i un 37% que sap parlar-lo. Però, la forta bretxa generacional s’ha convertit en una amenaça, ja que «hi ha una línia decreixent que es reflecteix clarament en els usos familiars». Malgrat que la reducció en la població que sap parlar-lo no ha estat significativa, els registres són molt baixos. Que només un 5,8% considere el català com a la seua primera llengua ho mostra.
-Andorra. Les xifres al país muntanyenc són força favorables. S’ha recuperat el volum de la població competent en català, hi ha una major transmissió de la llengua entre les generacions joves i un major ús en els àmbits públics. L’increment de l’atracció de la llengua és la dada més significativa.
-Franja de Ponent. Tot i que s’han arraconat les denominacions pejoratives a la població catalanoparlant, la situació de la llengua no és gaire bona. La transmissió del català entre generacions es troba estable, però també «estancada». I l’hegemonia a la Franja de la llengua comuna s’ha reduït sensiblement. Segons l’informe, l’ús del català ha patit una davallada, fins a l’extrem que només compte amb quatre punts d’avantatge respecte del castellà. El reflex d’una llengua força desigual entre els territoris que habita.
Català, una llengua desigual [Font: El Temps, 4 de febrer de 2017]