«El valencià va fent el seu camí, ple d’obstacles»

«Evitar el conflicte no pot ser una actitud que porte la llengua al precipici»

«El valencià té el futur que els valencians voldrem que tinga»

Havíem parlat per telèfon, però, quan ens trobem al nord del país, ràpidament m’adone que estic davant una persona que et transmet que la seua formació i experiència és gran, molt gran. Editor d’Onada, catedràtic de Sociolingüística Catalana a la Universitat Rovira i Virgili i membre de la Secció Filològica de l’IEC, treballador i estudiós permanent de la llengua, parla amb calma d’una de les coses que, de segur, han marcat la seua vida. Utilitza les mans com per a donar més èmfasi a les seues paraules i als seus coneixements.

–Com veus, així en general, la salut del valencià al segle xxi?

–La salut de la llengua catalana en la seua globalitat encaixa plenament en la consideració de llengua minoritzada, això és, una llengua que presenta una funcionalitat deficitària i no té garantida la seua reproducció. El caràcter subaltern de la llengua no és, però, homogeni. La vitalitat etnolingüística mostra una gradació territorial, on hi ha dos pols extrems: territoris amb expectatives de normalitat, tot i els dèficits sociolingüístics que mostren, i territoris amb expectatives molt avançades de substitució lingüística a mitjà termini. Les expectatives més favorables, les trobem a Andorra (el territori que ha experimentat una millora més intensa) i Catalunya; a la Catalunya del Nord i a l’Alguer, el català ho té molt magre a causa dels estralls que porta fent la interrupció massiva de la transmissió lingüística intergeneracional. En relació amb Andorra i Catalunya, voldria fer notar que es tracta de dos territoris on l’administració (el poder) ha mantingut una dinàmica de rehabilitació lingüística continuada.

Al bell mig, el valencià va fent el seu camí, ple d’obstacles, de la mà de dinàmiques glotopolítiques canviants que modifiquen l’horitzó de normalitat, encara que no aconsegueixen adaptar-lo als seus propòsits. Dit d’una altra manera, els vint anys de la dreta al poder (1995-2015) no van aconseguir residualitzar una llengua que encara forma part del paisatge comunicatiu; i el que portem de l’esquerra al poder (2015- 2022) no acaba de traure el valencià d’una atonia crònica, amb símptomes preocupants de reculada en la presència social.

A partir de les dades del SIES 2015, no tinc més remei que diagnosticar una precarietat alarmant de l’ús del valencià, subaltern absolutament de la vigoria d’una llengua castellana omnipresent. Més encara, si proposem una mirada evolutiva constatem que l’ús de la llengua es troba immers en una dinàmica clarament decreixent. D’altra banda, si avaluem els usos en funció dels diferents contextos enquestats, ens adonarem que el valencià quan surt de casa (llengua a la llar) va perdent pes, i el perd a mesura que el context perd proximitat i, per tant, identificació dels interlocutors. Podríem dir que no ens espolsem el caràcter de llengua domèstica que funciona relativament bé en l’endogrup i va perdent visibilitat en la mesura que la interacció és intergrupal.

Crec que és fonamental disposar, tan ràpidament com siga possible, d’una nova enquesta. Em consta que incorporarà l’anàlisi d’algunes variables que ens permetran una diagnosi millor.

Continuar llegint: Entrevista a Miquel Àngel Pradilla – Revista Saó