Rectora Magnífica de la Universitat d’Alacant, il·lustres autoritats, estimada família, apreciats col·legues.

No puc començar la meua intervenció sinó agraint a la Universitat d’Alacant el nomenament qui hui m’atorga i, en particular, al Departament de Filologia Catalana i a la Facultat de Filosofia i Lletres pel fet d’haver-lo proposat. Moltes gràcies, professors Maribel Guardiola i Vicent Martines, per una laudatio tan amable com generosa.

Accepte aquest doctorat honoris causa amb emoció i sentit de responsabilitat. És per a mi una gran satisfacció veure’m formalment integrat en la Universitat d’Alacant. Hi he col·laborat tan intensament des de fa més de quaranta anys que des de fa molt de temps m’hi sent com a casa. Soc també ben conscient dels deures que implica el nomenament. I em complau de manera especial la coincidència de l’acte amb la commemoració del cinquanté aniversari de la creació de la Facultat de Filosofia i Lletres: l’enhorabona més cordial a tots els seus membres!

Voldria compartir amb vostés en veu alta algunes reflexions sobre el sentit de la meua vocació professional i sobre els meus vincles amb la Universitat d’Alacant que ajuden a explicar alguns aspectes del meu currículum.

La meua trajectòria intel·lectual està íntimament lligada a la formació que vaig rebre en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València. Dels cinc anys que llavors durava la llicenciatura, tres els vaig dedicar a l’especialitat de Filologia Francesa i Anglesa. Les assignatures se centraven no tant en la praxi de la llengua oral com en l’estudi de la literatura i de la cultura que havien generat els francòfons i els anglòfons. Ara bé, en els estudis de l’especialitat alternaven les assignatures més específiques amb d’altres de caràcter més transversal, més pròpies dels estudis comuns. És així com em vaig formar, al llarg de tota la carrera, en disciplines tan diverses com Història antiga, medieval, moderna i contemporània, Història de l’Art, Llengües i literatures llatina, grega, espanyola, francesa, anglesa, Lingüística general, Crítica literària, Filosofia, Religió, Geografia d’Espanya i “Geografía de los países cuya lengua se estudia”. Fou una formació multidisciplinària que va girar a l’entorn de dos eixos: la filologia i la  història. Tots dos van marcar per sempre més la meua vocació. En el context del ple franquisme, vaig tindre la sort de comptar amb professors renovadors, com Manuel Sanchis Guarner, Joan Reglà, Emili Giralt, Miquel Dolç, Miquel Tarradell, Carlos París i Josep Espasa, entre d’altres. Aquella formació multidisciplinària pot explicar, per exemple, que em graduara amb un estudi sobre l’obra narrativa del mexicà Juan Rulfo. Per contra, del valencià com a disciplina acadèmica només en vaig tenir notícia pel curset monogràfic sobre “Lingüística Valenciana” que impartia Sanchis Guarner i per les nocions sobre la cultura popular que el mateix Sanchis ens explicava en les seues classes de Lingüística general.

Sempre he tingut presents dos llibres que llegíem al marge de la docència oficial: Comprendre el món, de Joan Reglà, el meu professor d’Història Moderna, i La llengua dels valencians, de Sanchis.  El primer era una invitació a veure en el passat una lliçó per al present; el segon era una reivindicació de la llengua pròpia a partir d’una informació real sobre el nostre passat. Aquells anys foren també els del Maig de 68, els de la resistència al franquisme, els de les protestes contra les guerres colonials i en favor dels moviments civils per la pau i per la igualtat i els de la Nova Cançó. El ressò que tot allò tenia en el pati i en els corredors de l’edifici històric de la Universitat de València i la consciència de la discriminació que patia el valencià dins i fora de l’alma mater van ser decisius en la meua determinació a estudiar-lo, i més concretament a estudiar-ne la història de la llengua.

I per què la història de la llengua? Perquè, gràcies als meus estudis sobre llengües i cultures diverses, vaig comprendre que la vida d’una llengua està íntimament lligada a la història, la geografia, les tradicions, la manera de veure el món, la literatura, l’estructura social i el patrimoni del país que la té com a pròpia. Un país sense història és un país sense ànima. I ningú no pot estimar allò que ignora. Conéixer és, per tant, el primer pas per a estimar; i estimar, el primer pas per a compartir. És per això que he dedicat una part important dels meus treballs, fets en solitari o en col·laboració, a oferir a la comunitat universitària i a un públic culte en general unes visions panoràmiques de la nostra història lingüística que pogueren ajudar a conscienciar-nos sobre el que hem estat els valencians, el que som i el que volem ser.

Al costat d’aqueixes visions de conjunt, he dedicat una part substancial del meu treball a problemes concretes d’història de la llengua i de la cultura. M’hi he guiat sempre per aquell concepte d’estudi cultural que definí Joan Fuster, que consisteix bàsicament a augmentar i corregir el llegat rebut. Això m’ha dut sovint a proposar correccions o matisacions a interpretacions fetes per altri. Així, no he pogut subscriure que el caràcter catalanooccidental del valencià siga herència d’un desconegut substrat ibèric. La documentació demostra que és fruit de la parla predominant dels repobladors i d’un procés d’anivellament lingüístic entre els seus parlars, com en qualsevol altre procés colonial. O no he pogut acceptar que el Llibre dels feits siga un text catalanooriental, ja que els seus trets lingüístics singulars remeten a l’àrea extremoccidental de la llengua, on el rei Jaume aprengué de xiquet a denominar l’arc de Sant Martí com a arc de Sant Joan, tal com queda ben reflectit en la versió institucional de la crònica que llegim en el manuscrit d’Aiamans, i no en el manuscrit de Poblet. Podria continuar amb d’altres esmenes, però no és el moment de fer-ne l’inventari. En tot cas, caldrà recordar que en les ciències humanes qualsevol plantejament interpretatiu està sempre subjecte a revisió en la mesura que augmenta el coneixement de la matèria. Ara bé, allò que voldria remarcar ara i ací és que els resultats de les meues revisions no haurien estat possibles sense el treball previ dels investigadors que m’han precedit. Voldria aprofitar l’ocasió per manifestar-los el meu agraïment més sincer.

Fa cinquanta anys, Sanchis Guarner em va dirigir la tesi doctoral sobre els certàmens poètics valencians dels segles XV al XVII. Era una temàtica aparentment literària que es prestava a la perspectiva interdisciplinària, pròpia de la història de llengua.  Els últims nou mesos els he dedicat a estudiar de nou, ara monogràficament, el primer d’aquells certàmens, que va donar lloc a les Trobes en llaors de la Verge Maria, el primer llibre imprés en la nostra llengua. El certamen de 1474 va ser una gran festa social en la qual van participar representants de tots els estaments del regne de València, començant pel virrei i acabant per menestrals i estudiants. Doncs bé, mentre feia el nou estudi, no he pogut deixar de contrastar l’estima per la nostra llengua de tots els sectors socials valencians representats en aquell certamen amb les actituds de menyspreu cap als valencianoparlants que ara veiem cada dia, en uns casos per acció, vulnerant l’article 3 de la Constitució, que prescriu el respecte i la protecció de les diferents llengües de l’Estat espanyol, i en altres casos per omissió, no educant en la informació i en el respecte a la pluralitat cultural de l’Estat ni legislant adequadament a favor de la igualtat lingüística de tots els seus ciutadans. No puc separar la meua labor acadèmica de la meua estima pel valencià i, en conseqüència, he de denunciar la declaració de l’Ajuntament d’Alacant del passat 26 de juny, signada per poc més de la meitat dels seus regidors, com una clara expressió de la voluntat de negar la identitat històrica i real de la ciutat d’Alacant i el dret dels seus habitants a la igualtat lingüística i, per tant, els drets de tots els valencians i valencianes.

En relació amb les meues activitats acadèmiques al si de la Universitat d’Alacant, voldria destacar dues conjuntures que han contribuït a enfortir els meus llaços amb el seu professorat des dels primers moments de la seua creació. La primera és el fet que, durant una bona part dels anys huitanta, jo era l’únic catedràtic de Lingüística Valenciana o de Filologia Catalana de les universitats valencianes i, per tant, se solia recórrer a mi per als tribunals de tesi i d’oposicions. La segona és que, com a director de l’Institut de Filologia Valenciana, em sentia amb el deure d’involucrar la Universitat d’Alacant en el projecte de Sanchis Guarner de convertir-lo en Institut Interuniversitari, un projecte que vaig fer meu.  En el primer cas, sempre m’hi vaig prestar gustós. En el segon, sempre hi vaig trobar la màxima receptivitat.

Ara bé, he de confessar que per a mi aquelles dues conjuntures es van convertir en un inestimable regal. Per una banda, vaig conéixer de primera mà la bona orientació investigadora dels primers professors que iniciaven ací la seua docència en filologia catalana. Per altra, em va permetre veure créixer un Departament, en bona part format per dones, plenament implicat en l’estudi i en la causa de la llengua, amb unes línies d’investigació que coincidien amb les meues preocupacions: la formació de la llengua medieval, els grans clàssics valencians del segle XV, l’edició de textos, el lèxic històric, els parlars actuals i la llengua normativa. El fet és que tot això va suscitar en mi una profunda simpatia intel·lectual i humana cap als col·legues d’Alacant.

 Vosaltres, companys d’Alacant, sou els qui en gran manera m’heu acostat a la geografia humana i als parlars de les ciutats i del pobles del migjorn valencià. Sempre he gaudit sentint el vostre valencià:  el valencià d’Alacant i el d’Elx, el d’Alcoi i el de Novelda, el d’Altea i el de la Nucia, el de Benimantell i el del Castell de Guadalest, el de Benidorm i el de  Sella, el de Bolulla i el de Callosa d’en Sarrià, el de la Romana i el de l’Alguenya,  el de Castalla i el de Xixona, el de Petrer i el de Monòver. Parles i paisatges que no són lluny del meu poble, Benicolet, situat al vessant nord del Benicadell, a mig camí entre les ciutats d’Alacant i de València. De fet, des de fa molt de temps sabia que el meu segon cognom, Francés, provenia de l’Alcoià, i que el cognom de la meua besàvia Calafat provenia de Lorxa, vila del Comtat. El que no sabia fins fa poc, i que ara sé pels Quinque libri i pels estudis sobre la repoblació d’aqueixes comarques després de l’expulsió dels moriscos és que el Calafat de la besàvia prové d’una de les famílies mallorquines procedents de la vila de Santa Margalida que s’hi van traslladar a principis del segle XVII. En certa manera, això em vincula, emocionalment, a l’entorn geogràfic de molts de vosaltres.

Jo també he volgut posar un granet d’arena en la cultura concreta de les vostres terres, dedicant alguns treballs a la Festa d’Elx. Sempre m’ha emocionat contemplar la representació del Misteri. Mai no he comprés el comentari que vaig sentir en boca d’un acadèmic castellà a l’eixida d’una representació: “¡Una valencianada!”, va exclamar. Llàstima que el projecte radial espanyol de les xarxes de comunicació continue dificultant els contactes entre totes les terres valencianes. Unes bones comunicacions d’un extrem a l’altre del nostre país ens facilitarien, entre altres coses, poder contemplar moltes més voltes el Misteri d’Elx. Quan acabaran les discriminacions que patim els valencians des d’aquell fatídic 29 de juny de 1707!

La coincidència de les meues preocupacions investigadores amb moltes de les vostres explica que haja participat en nombroses activitats i en projectes de recerca de la vostra Universitat. Concretament ha estat ací, en el marc de l’ISIC-IVITRA, on s’han gestat iniciatives que han contribuït decisivament a situar el Curial –un dels meus temes predilectes de recerca–  en un temps, en un espai i en un tipus de llengua concrets. De fet, els estudis que he fet i que heu fet, directament o indirectament, sobre aqueixa meravellosa novel·la haurien estat ben difícils de dur a bon terme sense els potents corpus lingüístics diacrònics que, en gran part, heu elaborat ací. D’aquest i d’altres treballs que se n’han derivat, n’he estat sovint partícip, bé com a col·laborador, o bé com a avaluador, i sempre com a lector atent. També és ací on he pogut llegir aportacions molt interessants tant sobre la semàntica, la sintaxi i la dialectologia com sobre la literatura valenciana i catalana en general de tots els temps. L’enhorabona més cordial pel vostre treball, i moltes gràcies per tot allò que he aprés de vosaltres.

La meua col·laboració amb la vostra Universitat  ha estat igualment fecunda en altres àmbits, com són la filologia clàssica, la filologia àrab o la història medieval. Ara, no puc deixar de recordar el professor Antoni Biosca, que fa tres mesos ens ha deixat, amb qui vaig compartir més de quinze anys de col·laboració al voltant del Llibre dels feits del rei Jaume, una altra de les meues passions. Em serà molt difícil oblidar la seua ciència i la seua generositat!

Des del punt de vista institucional, les meues llargues gestions per a constituir l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana amb la Universitat d’Alacant no van esperar al reconeixement formal per a encetar-ne la col·laboració interdepartamental. Des del primer moment, vaig procurar integrar els col·legues d’Alacant en el Consell de l’Institut, en la col·lecció “Biblioteca Sanchis Guarner” i en la revista Caplletra. La meua iniciativa de fundar Caplletra com a revista internacional de filologia obeí precisament a la voluntat de projectar l’Institut més enllà de l’àmbit valencià. Una altra iniciativa que vaig concebre per a la projecció internacional  d’un Institut Interuniversitari encara en construcció fou promoure la Universitat d’Alacant com a seu del nové col·loqui  internacional de l’AILLC. Em va facilitar les coses el fet de ser jo llavors membre de la Junta de Govern de l’esmentada Associació. El col·loqui de 1991, que va ser el primer que l’AILLC ha celebrat en terra valenciana, va ser organitzat des d’ací i va assolir un gran impacte mediàtic pels debats sobre l’autoria del Tirant lo Blanc i sobre la suposada falsificació del Curial. Tot això i altres mampreses en comú han generat una mútua compenetració.  El meu compromís personal de vertebrar un espai filològic valencià compartit, de projectar-lo internacionalment i de dotar-lo d’instruments de recerca sòlids no hauria estat possible sense la vostra implicació. I ara veig, satisfet, que en colliu els fruits madurs.

He cregut sempre en el diàleg entre disciplines, institucions, territoris i generacions i he somiat sempre en la meua terra i en la meua llengua. No altrament es poden explicar la meua vocació professional i els meus vincles amb la vostra Universitat. Dit tot això, ja no em resta sinó reiterar la meua gratitud a la Universitat d’Alacant pel gran honor que hui m’heu concedit i agrair de cor a tots els presents, i també als qui m’han transmés la seua enhorabona, que hàgeu volgut acompanyar-me en aquest acte tan entranyable. Però no vull tancar la meua intervenció sense expressar la meua estima més profunda a Maite, a Guillem i a Mireia, que heu estat sempre al meu costat, encara que jo no sempre al vostre, que prou que em pesa.

Moltes gràcies.

Alacant, 10 de juliol de 2025.

Antoni Ferrando Francés