Joan Oliver

Quan jo era petit, a casa, al carrer, al barri, només s’hi parlava català.

Les àvies i els besavis amb prou feines sabien parlar espanyol.

A l’escola, professors catalans ens feien estudiar en llengua forastera.

Als vespres, algun cop, enceníem la ràdio que parlava en espanyol.

Quan els meus fills eren petits, al carrer, al barri ja se sentia molt d’espanyol.

Els fills no van conèixer ningú que només sabés català i molts que només parlaven espanyol.

A l’escola (privada, és clar) els ensenyaven en català professors que estimaven el català.

A tot arreu i a tota hora hi havia alguna ràdio o alguna tele encesa on predominava l’espanyol.

Ara que els meus néts són petits, al carrer ja gairebé ningú no parla català.

Els néts coneixeran molta gent que només saben parlar llengües forasteres.

A l’escola (pública) els ensenyaran en català uns professors castellanoparlants.

A casa només hi tenen internet, res de ràdios, res de teles. Tot en espanyol i anglès.

No sé si mai veuré els meu besnéts. Ni sé si m’agradaria veure’ls.

Jo seria per a ells el besavi sonat que encara parla en català.