Autor/s: Pere Cardús

El sociòleg Natxo Sorolla analitza en aquesta entrevista a VilaWeb l’impacte que pot tenir en l’ús de la llengua l’anunci del nou govern aragonès de modificar la Llei de llengües

El Partit Popular d’Aragó s’ha afegit a l’estratègia general de la formació als Països Catalans i, ara que és al govern aragonès, ha decidit atacar la llengua catalana. La nova presidenta, Luisa Fernanda Rudi, va anunciar ahir en la presa de possessió que modificaria la llei de llengües i que en derogaria els articles que protegeixen o promouen l’ús del català i l’aragonès. A la Franja de Ponent ja les han vist de tots colors a Saragossa i avui parlem amb el sociòleg Natxo Sorolla, que estudia el fenomen de la substitució lingüística i la sociolingüística en general.

Quin és el sentit del canvi polític al govern aragonès?

El nou govern d’Aragó està en mans del PP, amb el suport explícit del regionalistes conservadors del PAR. Este pacte planteja uns problemes inicials pel distanciament ideològic entre els dos partits. Per exemple, el transvasament de l’Ebre i la supressió de la comarcalització aragonesa són les dues principals mesures que defensa el PP i a les quals el PAR s’oposa. A més d’estes divergències, el nou govern també farà front a la crisi amb retallades socials. Totes estes mesures pretenen amagar-les els conservadors amb polítiques mediàtiques que desvien l’atenció de l’electorat.

I ens toca el rebre als catalans?

L’anticatalanisme uneix gran part de l’electorat d’ambdós partits. Però des de dues posicions diferents. Els populars s’oposen a les polítiques lingüístiques de promoció de les llengües, i els regionalistes s’oposen a la denominació de català. Amb tot, l’anunci de la nova presidenta deixarà la legislació tal com estava fa poc més d’un any. No hi haurà canvis estructurals, perquè la situació és la que hi ha hagut al llarg de la restauració de la democràcia, amb l’excepció de l’any i mig que ha estat vigent la Llei de llengües. Amb tot, en anteriors governs del PP i el PAR, tot i que en aquell moment s’acceptava la denominació de català i l’oposició era cap a la llengua aragonesa, les mesures preses no van evitar el desenvolupament de les poques polítiques lingüístiques fetes pels governs de qualsevol color polític: classes optatives de català o premis del govern a la literatura en català i en aragonès. És ben possible que l’ofensiva siga més mediàtica que efectiva, i hi haja poques diferències en les polítiques desenvolupades per Marcelino Iglesias i les polítiques de Luisa Fernanda Rudi.

La situació actual amb aquesta llei contribueix en l’avenç del l’ús social de la llengua?

No. Les generacions nascudes abans dels anys 80 hem trobat que la massa catalanoparlant és tan important a la Franja que s’ha mantingut, i fins i tot ha atret de nous parlants. Això ha fet possible que la Franja fóra el territori amb més catalanoparlants dels estudis comparatius de principis de la dècada passada (88,8%). Però les recerques més recents ens mostren que la situació s’ha capgirat a les comarques més poblades, i d’una manera molt evident. Trobem que, tot i que es mantenen percentatges molt importants de joves que han après a parlar català a casa, la llengua més habitual entre jóvens és el castellà. El català ha arribat en les generacions més jóvens a una situació de minorització que en fa perillar el futur si la situació no es capgira. Independentment de la legislació i les trifurques mediatitzades, és bàsic incorporar el català com a llengua en l’ensenyament, encara que siga a dues o tres assignatures, per a assegurar el futur de la llengua a mitjà termini.

De quina manera es ‘promovia la conservació’ del català amb la llei actual?

L’actual llei no havia incorporat grans novetats pel que fa a les polítiques lingüístiques aragoneses. No es tractava d’un gran avenç ni una incorporació del català al camp bàsic, que és l’ensenyament. Havia reconegut, i és important sobretot per a la llengua aragonesa, les denominacions de català i aragonès. Però ja en altres lleis anteriors es feia menció explícita a estes denominacions. També posava per escrit l’optativitat de les classes de català a l’escola, que ja es feia des dels anys 80. Obria alguns camps d’ús del català amb l’administració i, potser el més important, creava uns òrgans consultius formats per especialistes que assessoraven sobre les polítiques lingüístiques al govern.

Quina és la situació actual en l’ús administratiu i en l’ensenyament?

La llei no tocava els punts cabdals per al capgirament de la nova situació sociolingüística a la qual hem de fer front. L’ús en l’administració és sobretot un fet simbòlic, però que no pot tenir gaire efecte si la població no està alfabetitzada en català. I en l’ensenyament es continua sense introduir el català com a coneixement bàsic per als escolars, la qual cosa continua creant catalanoparlants que no saben escriure en la seua llengua i una bossa molt important de castellanoparlants monolingües. Este fet és el que continua posant en una posició de molta debilitat el català a la Franja

Quines actuacions caldrà fer ara?

L’activisme continua treballant amb les mateixes dinàmiques amb les quals ho ha fet fins ara. Ha jugat un paper cabdal per a donar relleu literari a la llengua, i lligar la producció literària local al territori i a la llengua. També ha aconseguit introduir projectes bilingües, amb cert paper destacat del català als centres educatius. Ha denunciat les situacions d’arraconament públic de la llengua al propi territori. Però s’ha topat amb desinterès polític des de Saragossa, quan no era oposició, per donar relleu a la llengua i fer les polítiques necessàries per a conservar este patrimoni multilingüe.

Cal continuar promovent les accions per la difusió de la llengua en el sistema educatiu, evitant sempre que siga possible les polèmiques i treballant en accions de nivell local i quotidià. Només així es podrà arribar a un punt de consens i avenç en un clima tan advers com és el que es troba la llengua.