Fa uns dies que s’ha publicat l’informe L’avaluació de les habilitats d’expressió oral en català: tendències i evolució (IEC, Xarxa CRUSCAT, 2011). Es tracta d’un estudi fet per diversos observadors (L. Comajoan, E. Gomáriz, N. Nogué, amb cloenda de N. Figueras i edició de F. X. Vila) sobre les proves de llengua oral de llengua catalana de diverses entitats de referència al llarg d’aquests darrers anys. Es tracta del SEDEC, del Servei d’Immersió i Ús de la Llengua (SIUL), del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (CS), de la Generalitat de Catalunya i de les Escoles Oficials d’Idiomes. L’objecte d’anàlisi de l’informe és heterogeni i no comparable, ja que els públics a què s’adrecen aquestes proves són infants, adolescents o adults, segons els casos, i, a més, es tracta de proves de nivells diversos (en el cas de la Generalitat, per exemple, es pren com a objecte d’anàlisi el nivell de suficiència, en les versions de 1981 i de 2001). L’objectiu de l’informe és detectar canvis de tendència generals en el tractament de l’avaluació de la llengua oral, el parent pobre de les destreses lingüístiques. La possibilitat de detectar l’evolució i les noves tendències hi és, evidentment, perquè s’analitzen els canvis experimentats en l’avaluació de l’oral des dels anys vuitanta fins ara. L’estudi constata que globalment hi ha hagut millores notables en l’avaluació de l’oral en aquest temps, però insisteix també en la importància de continuar investigant i aplicant la recerca en l’àmbit de l’avaluació a fi d’aconseguir tenir eines vàlides (que respectin el constructe o allò que es vol avaluar) i fiables (precises i estables). Eines allunyades de la pura intuïció i en què es justifiquin i es documentin rigorosament totes les opcions preses; eines que es despleguin en totes les especificacions i protocols necessaris. Algunes de les conclusions de l’informe són: 1) l’avaluació de l’oral ha guanyat presència i pes en en els exàmens (hi ha més activitats de llengua oral i aquesta té un percentatge més alt); 2) l’avaluació de l’oral s’ha anat adaptant (encara ho fa) al MECR; 3) s’ha eixamplat el concepte de competència oral: s’ha anat deslligant progressivament dels aspectes més purament formals i s’ha aproximat més als més comunicatius; 3) les tasques de les proves han anat guanyant en contextualització; 4) el component interactiu entre iguals té ara més pes en les tasques d’avaluació oral, que han anat deixant de ser monologades o basades en diàlegs unidireccionals examinador-examinat; 6) s’ha anat tendint a avaluar en positiu el que l’examinand sap fer més que allò que no sap fer (amb els anacrònics descomptes de punts pel que ha fet malament); 7) s’ha guanyat en versemblança en les tasques. Sense cap dubte aquest informe obre la porta a altres, que han d’analitzar objectes més comparables i no tan sols pel que fa als instruments finals d’avaluació, allò més visible, sinó en tot allò que forma part del sistema global d’avaluació (criteris per a l’establiment del constructe, protocols per als avaluadors, especificacions de les proves, unificació de criteris dels correctors, etc.). No resta sinó esperar que les retallades no incideixin en la millora dels sistemes avaluatius. I que l’avaluació de la llengua oral en català continuï fent via amb criteris de qualitat.

Font: Aprendre llengües. Observatori d’Enric Serra i Casals