La sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 sobre l’Estatut de Catalunya del 2006 continua donant fruits, i l’any ha començat amb sis interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya exigint mesures cautelars perquè els fills de sis famílies que resideixen a Catalunya siguin escolaritzats en castellà (vegeu-ne la notícia a l’Ara i a l’ABC i la resposta de a l’Ara i la Vanguardia). No he trobat les interlocutòries, o sigui que no puc parlar-ne de primera mà, però em sembla curiós que els diaris parlin tant d’ensenyament bilingüe com d’ensenyament en castellà, i que facin referència a la necessitat d’adequar les llengües docents a l’entorn sociolingüístic. Essencialment perquè aquest concepte és absolutament incomprensible: si es tracta d’adequar les llengües a l’entorn, hi ha una lògica que diu que on més cal l’ensenyament en català -de fet, la immersió- és allà on aquesta llengua és més feble.
Més enllà de les resistències numantines d’uns i altres, i ara que les autoritats espanyoles tornen a voler parlar de “qualitat educativa”, trobo que potser podrien replantejar un debat que ara plantegen en termes nacionals (“en España, derecho a estudiar en español”) i rellegissin el debat en termes de competències escolars. Aparentment, tots els actors d’aquest conflicte estan d’acord que un infant no pot acabar l’educació obligatòria sense dominar el català i el castellà. En altres paraules, més enllà de la llengua vehicular, convé garantir que els infants escolaritzats en castellà o en dues llengües acaben sabent també català. Ara mateix, però, això no passa a Galícia, València, les Illes Balears i la Franja, on “ensenyament bilingüe” és un eufemisme barroer per “prescindir del gallego/catalán”. La pregunta és, doncs: està disposat l’Estat espanyol a garantir que els nens que estudiïn als territoris amb dues llengües oficials no obtindran el graduat de l’ESO si no saben les dues llengües? És a dir, està disposat a fer que l’escola garanteixi efectivament el domini de les dues llengües, negant si cal el graduat a aquells nens els pares dels quals es comportin com a colons lingüístics?
En el fons, és una qüestió de lleialtat dels poders de matriu castellana envers les societats amb altres llengües pròpies. Potser si les autoritats espanyoles no permetessin que cada any desenes de milers de nens acabessin els estudis sense saber un borrall de la llengua del país on viuen podria atenuar-se la desconfiança catalana envers les intencions del PP. Però mentre això sigui així, mentre les escoles del PP siguin una eina per liquidar el català, no poden esperar que ningú amb dos dits de seny se’ls cregui quan s’obren la boca amb el terme bilingüismo. Perquè quan parlen d’escola no parlen pas de bilingüisme: parlen, ras i curt, de colonització.