El nou llibre «Noves immigracions i llengües» recull un article de F. X. Vila, N. Sorolla i I. Larrea on s’exposen els primers resultats del projecte “AJOVE – Processos de transmissió lingüística familiar entre els joves d’origen immigrat” que l’Agència Catalana de la Joventut i l’AGAUR va concedir a la Xarxa CRUSCAT-IEC en concurs obert:
Les vies per als aprenentatges lingüístics del jovent d’origen marroquí establert a Catalunya. F. Xavier Vila, Natxo Sorolla i Imanol Larrea
En el mateix llibre podreu trobar dos articles més de membres de la Xarxa CRUSCAT:
De l’”etapa autonòmica” a la “sociolingüística del multilingüisme”: una dècada de recerca sociolingüística sobre les noves immigracions. F. Xavier Vila
Els usos lingüístics en família i amb amics de l’alumnat autòcton i al·lòcton de sisè de primària a Catalunya, Mallorca i la Franja. Llorenç Comajoan, F. Xavier Vila, Vanessa Bretxa, Natxo Sorolla, Xavier Tenorio i Joan Melià
El llibre Noves immigracions i llengües, editat per Xavier Vila i Eulàlia Salvat, es un recull de les comunicacions presentades al 18è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 18), el qual portava per títol La incorporació de les noves immigracions a la societat d’acollida: perspectives sociolingüístiques.
Algunes de les directrius del projecte “AJOVE – Processos de transmissió lingüística familiar entre els joves d’origen immigrat” són les següents:
Un dels col•lectius més profundament transformats per les noves immigracions que han arribat al llarg de la darrera dècada als territoris de llengua catalana és el de la joventut. (…) (E)ncara que les xifres de nats fora minvin en les edats més joves, ja fa uns quants anys que les dades de natalitat indiquen que almenys una quarta part de la població nascuda a Catalunya a finals de la dècada dels 2000 és de mare estrangera. Es miri com es miri, doncs, la presència de jovent d’origen estranger ha passat a formar part de l’estructura de la població de Catalunya en una prolongació del sistema de reproducció català descrit ja fa anys per Anna Cabré (1999).
L’article que teniu entre mans té el seu origen en un estudi sobre les trajectòries lingüístiques del jovent d’origen estranger, realitzat l’any 2009 i començament del 2010 com a resultat d’un ajut a la recerca de l’Agència Catalana de la Joventut i l’AGAUR, realitzat per investigadors de la Xarxa CRUSCAT de l’IEC i del CUSC-UB. Aquell estudi va explorar les trajectòries lingüístiques del jovent d’origen estranger a Catalunya en general, i va posar un èmfasi especial en el comportament del principal col·lectiu de joves al·loglots el dels marroquins. El treball complementava, així, per bé que des de pressupòsits no sempre coincidents, l’anàlisi sociolingüística sobre el jovent autòcton que Pujolar et al. (2010) realitzaven per a la mateixa Agència Catalana de la Joventut.
D’acord amb els responsables de l’ajut, l’equip de recerca va dur a terme l’explotació de les dades quantitatives ja accessibles en aquell moment des d’una perspectiva demolingüística, concretament l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de Catalunya de l’any 2006, l’Enquesta Demogràfica de l’any 2007 i l’Enquesta sobre els Usos Lingüístics de la Població (de Catalunya) 2008. A banda d’això, van realitzar-se 24 entrevistes semiestructurades en profunditat a una mostra d’informants d’origen marroquí de la Regió de Barcelona (Barcelonès i Vallès Occidental), Catalunya central (Osona) i costa gironina (Alt Empordà i Baix Empordà). Les entrevistes van dur-se a terme sobre la base d’un guió elaborat partint de les recerques prèvies, i els informants van ser localitzats mitjançant el procediment de bola de neu gràcies a contactes personals, institucionals i d’organitzacions culturals.
L’objectiu d’aquest article: les vies per als aprenentatges lingüístics del jovent d’origen marroquí a Catalunya
La major part dels treballs clàssics sobre l’impacte lingüístic de la immigració s’han desenvolupat en estats nació amb llengües ben establertes (en el sentit de Lamuela 1994, 2004). Aquests treballs plantegen que, en termes generals, des de la seva arribada, els immigrants experimenten un procés de substitució lingüística en tres generacions, en què la generació dels arribats roman dominant en competència i en usos la llengua d’origen, la segona és bilingüe però té la llengua de la societat d’acollida com a vehicle fora de l’endogrup, i la tercera tendeix a ser dominant o monolingüe en aquest idioma (cf. Fishman 1966, 1971, 1991; Fishman (ed.) 2001) . Val a dir que aquest procés, que s’ha denominat model clàssic, no depèn de la grandària absoluta de la llengua d’acollida, ja que es detecta tant en països amb llengües grans com els Estats Units, França o Alemanya, com en països amb comunitats lingüístiques mitjanes com Holanda, Flandes, Suècia, Dinamarca i altres. El grau de retenció de les llengües d’origen i el seu ritme de desaparició és diferent segons una multitud de factors (veg., per exemple, Fishman 1966 o Zentella 1997 als Estats Units, Héran, Filhon i Beprez 2002 a França, McAndrew 2006 al Quebec, Clyne 1985 a Austràlia o la col•lecció d’estudis sobre immigrants en diverses ciutats europees —Goteborg, L’Haia, Lió, Madrid, Brussel•les, etc.— presentades per Extra i Yağmur (eds.) 2004; per a una comparació amb els territoris de llengua catalana, veg. Torres 2007).
Avui dia són diversos els autors que sostenen que en les actuals condicions socioeconòmiques i tecnològiques, els processos de substitució s’estan retardant en el temps i podrien no ser tan contundents com havien estat en el passat (veg., per exemple, Lüdi 2006, o Extra i Gorter 2008). El perquè d’aquestes diferències és complex, i aquest no és el lloc per a incidir-hi. Tanmateix, sí que cal assenyalar que d’acord amb el model clàssic, sobretot tal com el reformula Fishman (1991) ja s’explicita que el manteniment de les llengües de la immigració és en principi possible. Aquest manteniment es concreta en la reproducció intergeneracional de la llengua immigrada en el si de la societat d’acollida en termes de coneixement i ús, de manera que, a diferència del patró clàssic, els fills i els néts dels immigrants no sols saben la llengua d’origen i l’empren amb els seus parents del país d’origen o amb la generació més gran, sinó que l’usen activament amb iguals espontàniament en un bon nombre de situacions. Ara bé, perquè un col•lectiu escapi al model clàssic cal que es produeixin almenys dues condicions: d’una banda, que es preservi zelosament els límits intercomunitaris, és a dir, que la població nouvinguda no constitueixi tan sols un col•lectiu d’immigrants, sinó una veritable comunitat travada amb almenys un cert nombre d’institucions pròpies. D’altra banda, el manteniment de la llengua de la immigració demana, segons aquest model, l’establiment d’una sòlida especialització de funcions entre la llengua d’origen i la de recepció, de manera que la població nouvinguda retingui la llengua d’origen per als usos intracomunitaris i blindi aquestes pràctiques socials de la intrusió de la llengua de la societat acollidora.
El model exposat fins ara ha estat criticat per simplificador en diversos aspectes, entre altres coses per la seva perspectiva marcadament americanocèntrica, amb uns governs poc intervencionistes en matèries lingüístiques, perquè sovint tendeix a desvincular la recerca de la substitució lingüística entre els immigrants d’aquella que es produeix en altres contextos, i perquè se sol centrar en societats en què hi ha una desigualtat abismal entre autòctons i immigrants (veg. Boix i Vila 1998: 312 i seg.). Tal com proposaven ja aleshores, cal avançar cap a una classificació del resultat del contacte de llengües en què s’inclogui tant el tipus de societat com les relacions de poder entre els diferents actors en joc, la qual cosa permetria donar compte amb més facilitat dels diferents resultats tant en situacions de contacte per migració com per minorització, i ambdues alhora (veg. la classificació de Boix i Vila 1998: 197). Enfront dels treballs esmentats, la recerca sobre els aprenentatges lingüístics i la integració lingüística de la immigració en societats on hi ha més d’una llengua en situació menys desiguals —amb llengües més o menys paritàries (Stebbins 2000), de majories fràgils (McAndrew 2006, 2010)— són molt més escassos i la majoria fan referència a societats clarament polaritzades entre dos grups etnolingüísticament ben definits, amb límits intergrupals molt marcats i institucions independents, com ara els ja esmentats de Mont-real, al Quebec (també Georgeault i Pagé (dirs.) 2006., Renaud et al. 2001) o la regió de Brussel•les (Janssens 2006, 2008; Verlot i Delrue 2004). Val a dir, però, que les recerques disponibles mostren que, també en aquests contextos, els immigrants tendeixen a reproduir molt majoritàriament el model clàssic decantant-se per integrar-se lingüísticament, en una de les dues comunitats, encara que sovint continuïn formant grups ètnics fortament diferenciats per altres pràctiques culturals i creences religioses. En alguns casos, com ara a Brussel•les, els descendents d’immigrants assimilats al grup francòfon reprodueixen, en relació amb l’altra llengua en presència, el neerlandès, en termes similars als seus nou coètnics d’igual condició social. En altres, com al Quebec, els immigrants al•loglots —allà denominats allophones— tot i integrar-se en les institucions francòfones, tendeixen a acostar-se més a l’anglès més del que ho fan els francòfons. Val a dir que la diversitat de la societat receptora no és gens segur que ajudi al manteniment de les llengües d’origen: això no és el que indiquen, per exemple, els treballs de tipus quantitatiu i longitudinal fets per exemple a Brussel•les (Janssens 2008) o a Mont-real (Renaud et al. 2001), ja que fins i tot en períodes de temps breu (4 anys a Brussel•les, 10 anys a Mont-real) a tots dos llocs es constata que el francès penetra progressivament en les llars dels immigrants i en va desplaçant —això sí, de mica en mica— les llengües d’origen.
En el context descrit, la recerca sobre el comportament de la immigració estrangera a Catalunya —i en menor mesura, el conjunt de territoris de llengua catalana— se situa en una posició relativament singular. En primer lloc, després de les immigracions espanyoles del segle XX, Catalunya va deixar de ser etnolingüísticament homogènia i va passar a ser una societat amb majories fràgils, en la qual, amb dues llengües amb estatus força paritaris des de diversos punts de vista. Ara bé, a diferència del que s’ha esdevingut a Mont-real o a Brussel•les, pràcticament totes les polítiques públiques fetes des de Catalunya han anat en la direcció de reduir la polarització de base etnonacional i lingüística, de manera que no s’han creat elements d’institucionalització per a l’emergència de dos grups de base lingüística, ans al contrari, tots els esforços han advocat per la reducció dels límits intergrupals entre els descendents d’autòctons i d’antics immigrants. És en aquest context de majories fràgils no polaritzades que Catalunya ha estat un pol d’atracció massiva d’immigració estrangera que, a més, s’ha distribuït per tot el territori. L’estudi del comportament lingüístic de les noves immigracions a Catalunya ofereix interès no sols per ell mateix i com a base per a l’actuació de polítiques públiques, sinó també com a punt de referència.
En aquest context, l’objectiu d’aquest article era sobretot aprofundir en quines havien estat les vies d’aprenentatge de les diferents llengües per part dels joves d’origen marroquí establerts en una societat de majories sociolingüístiques fràgils. Es pretenia esbrinar els factors que conduïen a la integració lingüística plena, entesa com l’adquisició dels recursos lingüístics compartits —el repertori lingüístic compartit— per la majoria de la població de la societat d’acollida, o afavorien un repertori truncat, encara que plurilingüe (cf. Blommaert 2010). És per això que, més enllà de les dades quantitatives que ja havien estat explotades en treballs anteriors, l’article aprofundeix de manera sistemàtica en els discursos dels informants, buscant respostes als quès, als com i als perquès cadascun d’ells havia arribat a construir-se un repertori lingüístic determinat.