En el marc de la celebració dels 15 anys del CUSC-UB, l’investigador de la Universitat de Pavia Nicola Vaiarello va presentar el passat dijous 10 d’abril els resultats del seu treball final de màster sobre les ideologies lingüístiques dels estudiants de 16 i 17 anys de l’escola italiana de Barcelona.
Vaiarello ha focalitzat la recerca en el grup d’escolars que han passat la seua primera infància a Itàlia (aproximadament un 35% dels estudiants de la mostra), un grup caracteritzat per una competència més baixa en llengua catalana respecte la resta d’estudiants i un ús molt reduït d’aquesta llengua fora de l’aula (un 81% afirma que mai no parla català).
El gruix de l’estudi es basa en les dades discursives obtingudes en 4 grups de discussió amb 22 informants d’aquest perfil. Els discursos que hi predominen tracten el català com una llengua menys útil que el castellà, i l’identifiquen com a “dialecte” com a conseqüència de la lectura de la realitat sociolingüística catalana des de la perspectiva de la realitat italiana. D’altra banda, i en contrast amb la situació italiana, els informants perceben que la llengua catalana posseix una dimensió simbòlica que la lliga amb el territori i amb reivindicacions de caràcter polític. En els discursos d’aquests adolescents també apareix, finalment, la idea que el català està “imposat”, especialment a l’escola.
Un dels resultats més rellevants de la recerca és la constatació que els discursos sobre el català i el castellà d’aquests joves es construeixen sobre un marc interpretatiu italià i sobre les ideologies lingüístiques que hi predominen. Tot i això, l’existència d’usos oficials de la llengua catalana i la seua dimensió simbòlica impossibiliten una assimilació perfecta dels dos contextos, i alguns dels informants en mostren consciència.
Aquestes conclusions coincideixen, destacava Vaiarello, amb les de les recerques Rosa Maria Torrens sobre els italians de Catalunya. En els estudis de Torrens es mostra com jeraquitzen clarament d’una banda el castellà i l’italià com a “varietats altes” i els dialectes italians com a “varietats baixes”. El català, de la seua banda, no és plenament assimilable a cap de les dues categories, tot i que alguns informants el consideren com una varietat alta l’ús de la qual explicita una voluntat d’integració a la comunitat catalana.