M’assabento per Infomigjorn i Racó català que el 22 de novembre l’Ajuntament de Barcelona va fer pública l’enquesta ‘Enquesta de Serveis Municipals‘, amb una mostra de.d’entrevistes domiciliàries a 6.000 barcelonins entre el 14 d’abril i el 27 de juny, que inclou una pregunta sobre llengua habitual, una sobre coneixement de català i una altra sobre coneixement d’anglès. Us en reprodueixo els resultats tot seguit:

Temps enrere ja vaig analitzar la validesa de la pregunta sobre llengua habitual en aquest article, i des d’aleshores no he trobat cap argument que em faci canviar de parer, en el sentit que, amb l’excepció clara dels al·loglots, la llengua habitual reflecteix més la llengua d’identificació que no pas els usos lingüístics reals. En el cas que ens ocupa, la formulació dicotòmica de la pregunta referma la meva convicció per a aquest cas. Per tant, crec que més que d’usos estem parlant d’adscripcions. Si tenim això clar, però, les dades tenen el seu interès

Un cop d’ull a les dades permet constatar unes quantes coses:

1. El castellà és majoritari a Barcelona com a llengua habitual/d’identificació: 55% a 40%. Cal tenir present que sota el rètol de castellà hi ha un percentatge nombrós d’hispanoamericans que van fer augmentar substancialment la presència d’aquesta llengua durant la dècada dels primers 2000. La xifra també deu incloure una part d’al·loglots que s’han instal·lat en l´ús quotidià del castellà.
2. La població està força barrejada: a tot arreu hi ha un mínim d’un 20% de catalanoparlants. El districte menys barrejat és Nou Barris, que avui continua reproduint la seva configuració d’origen, que es troba sobretot en les immigracions espanyoles dels 60-70.
3. El mapa permet desfer el tòpic, recurrent, d’una Barcelona envoltada d’una perifèria castellanoparlant. Les coses són més complexes, i crec que la configuració sociolingüística global s’explica força millor amb el que n’he dit alguna vegada l’eix del metro del Vallès. El català és majoritari o com a mínim equivalent al castellà als territoris per on passa aquesta infraestructura, és a dir, l’Eixample, Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi-, als quals cal afegir-hi Les Corts. Aquest eix continua per una altra localitat predominantment catalanoparlant com és Sant Cugat del Vallès, i acaba enllaçant amb els centres de Sabadell i Terrassa, on la llengua pròpia del país  gaudeix de gran vitalitat. És el que podríem dir-ne el corredor lingüístic del Vallès cap al rerepaís. Tornant a Barcelona, l’eix més catalanoparlant està flanquejat a nord i sud per dos districtes, els de Sants-Montjuïc i el d’Horta Guinardó, on la distància entre català i castellà és inferior a la mitjana de la ciutat, i per un districte molt particular, el de Ciutat Vella, que concentra bona part dels al·loglots de la ciutat. Més enllà, cap al nord, Sant Andreu i Sant Martí s’acosten molt a la mitjana de la ciutat i deixen Nou Barris com un districte amb una configuració més semblant als municipis veïns del nord del Barcelonès que no pas a Barcelona mateix. No cal dir que aquesta estructura correspon a la història del creixement del país durant el segle XX i que reprodueix  sobretot a les àrees d’ubicació preferent de les successives onades immigratòries.
4. El coneixement del català reprodueix aquesta estructura global. Potser és important de remarcar que encara hi ha més d’un 5% de barcelonins que no entenen la llengua pròpia del país, quasi un 25% que no la saben parlar, i prop de la meitat que no la saben escriure. Unes xifres que s’entenen per la nostra història, però que fan feredat.
5. És interessant de veure que l’estructura del metro del Vallès es reprodueix també pel que fa al coneixement de l’anglès, amb un canvi substancial: gràcies a la seva població forana, Ciutat Vella s’incorpora decididament a a aquest eix, fins al punt que és el segon districte on més gent en sap. Una altra vegada, Nou Barris queda a gran distància de la resta de la ciutat, en aquest cas probablement perquè a la manca d’immigració al·loglota s’hi suma l’edat mitjana més elevada i la classe social més desafavorida, totes elles circumstàncies negatives per al coneixement de l’anglès al nostre país. Val a dir, de tota manera, que els nivells de coneixement d’aquest idioma entre els barcelonins són més que respectables… o això creuen ells mateixos: el 42,6% diu que el sap parlar i el 38% diu que el sap escriure.

Tot i la insuficiència de les dades, no es pot amagar que són apassionants per als sociolingüistes. En termes generals ens diuen que queda molt per fer per arribar a una situació de normalitat per a la llengua catalana a la capital del país, l’entenguem com l’entenguem. O sigui que salut i força, que hi ha molt per fer, però tot és possible.