El nom de la llengua: castellà o espanyol? castellano, español, castilla… Spanish, Castilian…
De manera recurrent apareix el tema de com s’ha de denominar la llengua majoritària de la península ibèrica, centreamèrica i bona part de sud-amèrica. Suposo que com tothom, amb el temps, jo m’he anat decantant. Us ofereixo algunes reflexions entorn del tema, per si poden ajudar altra gent a a fer-se un criteri propi.
D’entrada, una primera constatació: el nom originari de la llengua és castellano, i és aquest el nom amb què es va implantar a Andalusia, a les canàries, al nou món i a les Filipines. Aquest és el nom que li atribueix Antonio de Nebrija en escriure la primeragramàtica -o una de les primeres, aquí hi ha discussions- d’una llengua romànica. L’ús d’español sembla que comença a treure el nas amb els projectes hegemonistes de Castella a partir del segle XVI, i ha fet forat des d’aleshores, sovint reescrivint la història. De fet, potser a vosaltres us passa com a mi: jo creia recordar que Nebrija havia escrit un volum denominat Gramàtica de la lengua castellana o española, i tal com podeu comprovar en aquest enllaç a aquesta gramàtica, no és cert: la llengua es deia castellano només. M’havien aconseguit implantar a la memòria que Nebrija parlava de llengua española!
Segona constatació: les dues formes, castellano i español, tenen una extensió considerable entre els parlants nadius. La denominació majoritària de la llengua actual entre els parlants nadius (probablement 2/3) sembla que és castellano. Tal com mostra aquesta entrada de blog, aquest es el terme usat a la legislació -i en els usos corrents- de tot Sud-Amèrica i a l’Estat espanyol. La forma español és la preferida a Mèxic, Centreamèrica i el Carib. Alguns hispanistes hispans d’origen mexicà o porto-riqueny dels Estats Units m’han comentat que la forma español va estendre’s en aquestes zones com a forma per rebutjar el castellà de Castella i reivindicar la vàlua de les formes autòctones, sobretot durant el segle XIX. A banda d’aquestes dues formes n’hi ha d’altres com castilla (“hablar castilla”) com a mínim en alguns països centreamericans.
Tercera constatació: l’expansió del terme español es produeix com a resultat d’una combinació de raons polítiques. En primer lloc, com hem vist, hi ha qui intenta establir una diferència ente la llengua -el español– i un determinat dialecte -el castellano-. Juan Carlos Moreno Cabrera ja ha parlat a bastament dels problemes que genera aquest intent, per exemple, en aquesta conferència. Jo em limitaré a argumentar que aquesta proposta em sembla políticament esbiaixada i demogràficament poc raonable. Si l’objectiu de debò fos emprar un terme inclusiu per referir-se al conjunt de la llengua de manera no excloent, és obvi que español no és un bon candidat, perquè Espanya només representa un 15%, tirant molt, dels parlants de castellà del món. Mexicà seria molt més incluisiu, tenint en compte que són el grup més nombrós de parlants i més que dupliquen els espanyols. Potser hispano, a partir d’Hispanoamèrica, seria millor. O alguna altra alternativa, no sé pas quina. El que sí sé és que el motor de difusió del terme español no és la voluntat d’incloure els hispanoamericans sota un rètol que els faci sentir còmodes; n’hi ha prou de parlar amb un argentí durant cinc munits per a saber qu eno és així, i que senten el terme español com el que és, una denominació local -d’Espanya- amb regust imperialista. El motor de difusió d’español ara mateix prové d’una ideologia política que no comparteixo: el nacionalisme d’estat, i molt concretament, el nacionalisme d’estat de base castellanista. Fa dècades que els unionistes intenten estendre el terme español per a referir-se al castellà perquè hi veuen la culminació del seu somni d’un país, una llengua. Ho van intentar durant la Transició, però per sort es va aconseguir que la Constitució de 1978 parlés de “les llengües espanyoles”, entre les quals hi ha el castellà. Però ells segueixen impertèrrits. Com van fer a França, pretenen reduir la resta d’idiomes del “seu” país a l’estatus de parles locals, a varietats pintoresques amb denominacions parroquials, a “modalidades”, a lapaos i lapapips. És el que en sociolingüisteica en diem patuesització, o sigui, el procés de convertir en patuès tot el que no sigui la llengua de l’Estat. El projecte és tenir, d’una banda, l’español, la lengua común, i d’una altra, els xapurriaus, per fer inviable la supervivència de les altres llengües. I a mi, francament, aquest projecte no em sembla èticament acceptable.
Vistos aquests precedents, a mi la tria em sembla molt senzilla: cal optar per castellano, el nom amb més història, el que li donen espontàniament la majoria dels seus parlants, el terme menys agressiu, perquè es basa en un fet tan indiscutible que la llengua va néixer a Castella. Una tria que no ha d’atorgar als castellans actuals cap hegemonia simbòlica sobre la llengua, però tampoc avali maniobres nacionalistes espanyoles amb finalitats destructives. Ja sé que no agradarà als unitaristes espanyols, però per causa de la seva ideologia, no pas per motius objectius.
És evident que, com a català, aquesta tria m’és especialmetn fàcil, perquè en la nostra llengua l’únic terme habitual per a la llengua dels nostres veïns és castellà. Parlar d’espanyol em resulta pintoresc i autodestructiu. Perquè fins i tot si Catalunya s’independitzés, l’Estat espanyol continuaria essent plurilingüe, continuaria englobant llengües diferents, començant pel català, i no tinc ganes d’afavorir les vel·leïtats destuctives de les autoritats de l’Espanya post-secessió. Per cert, heu pensat que en una Catalunya independent, denominar espanyol la llengua de bona part dels ciutadans del nou país portaria a referir-se a ells com a espanyols, és a dir, ciutadans d’un altre país? Quina manera més poc reflexiva d’estrangeritzar-los ja d’entrada.
Finalment, què fem en parlar altres llengües? Els bascos i els gallecs fan com els catalans, parlen de castellà. Però en la majoria de llengües amb estat propi que jo sé, la denominació equivalent a espanyol ha anat guanyant terreny, i avui les formes Spanish, Spanisch, Espagnol, Spagnolo, etc., són majoritàries. Vet aquí un resultat del predomini del nacionalisme d’estat com a forma d’entendre el món. Però alerta, en totes aquestes llengües existeix una forma equivalent a castellà: Castilian, Kastilianisch, Castillan, castigliano…, i molts diccionaris donen a aquesta llengua l’accepció lingüística que ens interessa. Convé abaixar el cap en aquest terreny? Jo ja fa un cert temps que vaig decidir d’emprar la forma Castilian (i equivalents) per a referir-me a l’idioma, també en altres llengües. I en aquest sentit, el fet que aquest ús primer sobti els interlocutors és un avantatge, no pas un inconvenient. Precisament perquè els sobta, això dóna peu a explicar que l’Estat espanyol és intrínsecament plurilingüe, com Suïssa, com Bèlgica, i com la majoria d’estats del món. Els podeu remetre a la constitució del 1978, si encara en dubten. Els podeu explicar que el fet que ells hagin après Spanish té molt a veure amb una visió ideològica homogeneïtzadora del món. I els podeu fer notar que, de fet, això de castellà, la forma preferida pels propis parlants, té referents de prestigi en països democràtics no gaire lluny d’aquí: o és que hi ha algú que proposi parlar del regneunidès o granbritanienc per referir-se a l’anglès?