LABOV I ELS LABOVIANS CATALANS: EL DOCTORAT HONORIS CAUSA DE WILLIAM LABOV I JORNADA DEL CRUSCAT SOBRE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

El proppassat 5 de juny de 2012 el sociolingüista William Labov era investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. L’endemà –i no pas casualment– la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans dedicava una de les seues jornades anuals a la “La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana”. La idea de tal “conjunció astronòmica” era invitar William Labov a assistir a la jornada dels variacionistes catalans. Tanmateix, l’edat provecta del creador del variacionisme sociolingüístic –85 anys– el va disuadir de prolongar a dos dies la seua dedicació acadèmica en el viatge que l’havia portat des dels Estats Units. Així doncs, recollim conjuntament la notícia dels dos actes perquè els organitzadors –l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada, pel que fa al doctorat de Labov, i el Cruscat, pel que fa a la jornada del dia 6 de juny– eren, pràcticament els mateixos. No debades, hi havia un nexe d’unió clar, el de Maria Teresa Turell, professora de la Pompeu Fabra i coordinadora de l’àrea de variacionisme de la Xarxa Cruscat, la qual també va rebre el seu homenatge particular perquè va ser obsequiada amb l’edició futura d’un volum d’homenatge a la seua ja llarga trajectòria professional. Passem, doncs, a relatar cadascun dels actes.

La cerimònia acadèmica d’investidura de William Labov com a doctor honoris causa va ser qualsevol cosa excepte “cerimoniosa”. I va ser d’agrair que en una època com l’actual, en què universitats relativament noves es prodiguen en cerimonials ben pomposos, talment com si tingueren al darrere una tradició de segles, la Pompeu Fabra opte per actes més d’acord amb la seua època. Així ho podem apreciar en el reportatge fotogràfic i en la descripció de l’acte que, al dia següent de celebrat, es penjava al web de la universitat (http://www.upf.edu/enoticies/1112/0603.html). Els parlaments pronunciats a més del de la persona homenatjada van ser el de la laudatio, a càrrec de la Dra. Turell, i el del rector, el Dr. Josep Joan Moreso. La laudatio –en anglès– va destacar Labov com “un visionari del seu temps” que va “esdevenir un exemple d’enfocament i de focus científics interdisciplinarisi intradisciplinaris, amb què va establir un pont entre la lingüística i les altres ciències socials.” Efectivament, després de l’aportació laboviana, les acusacions a la lingüística de no ser una disciplina científica comencen a esvair-se. Quant al parlament del rector –pronunciat en català–, malgrat no provenir d’un lingüista va ser un bon exponent de l’aparat teòric labovià, del qual va destacar una de les idees clau: l’individu no constitueix cap unitat lingüística sinó que ho és la comunitat en què s’integra, que esdevé el centre d’interès de la sociolingüística de la variació. Finalment, per bé que no “al final” sinó al bell mig de l’acte, el discurs d’acceptació del títol de doctor honoris causa –aquest, naturalment, en anglès, perquè Labov no parla català, encara que sí que l’entén llegint-lo, segons ens va confessar– es va encetar amb una referència d’agraïment al guardó rebut pel fet que provenia d’una universitat que duia el nom d’un lingüista, Pompeu Fabra, que, com ell, havia conegut un itinerari professional originat en les ciències tècniques. Però allò més destacable del discurs de Labov van ser les referències a les derivacions socials del treball científic que ell havia portat a terme; primer va esmentar el “Principi del deute contret”, segons el qual la informació que hem obtingut a partir de l’estudi d’una comunitat de parla, ha de revertir en benefici d’aquesta mateixa comunitat, principi que va exemplificar amb la seua testificació judicial a favor de la legitimitat en l’ensenyament de la parla dels afroamericans. Per a tancar el seu discurs, Labov ens va fer veure que l’estudi de la variació lingüística, en il·lustrar-nos sobre com som i ens comportem els parlants, complementa el coneixement global de nosaltres mateixos com a éssers humans.

Conclòs l’acte d’investidura, Labov, en tot moment acompanyat pel padrí de la cerimònia, el Dr. Enric Vallduví, va departir amb tots els admiradors, estudiants i professors que van voler acostar-se a conèixer més de prop el mestre de la sociolingüística variacionista. També va acompanyar Labov la seua muller actual, la també lingüista variacionista Gillian Sankoff, cosa que va implicar una “atractiva oferta” de “dos per un” per als assistents a l’acte, que es van arremolinar al voltant de totes dues figures de la sociolingüística mundial.

L’endemà, 6 de juny, es va celebrar la Jornada del Cruscat, que va tenir lloc a la seu central de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona. La conferència inaugural va anar a càrrec de Maria Teresa Turell, que va fer un examen crític de les principals aportacions teòriques de Labov, com ara el patró curvilini, les variables lingüístiques estables, el temps aparent i el temps real, els estudis rèplica i els estudis mostrari o els canvis lingüístics des de baix i des de dalt. Tot això ho va acompanyar d’un repàs dels treballs dedicats al català des de la perspectiva variacionista. La resta de la jornada va consistir en la presentació de sis comunicacions, només una de les quals retrocedia al català antic i ho feia, naturalment, a partir de documentació històrica («Variació lingüística a la governació d’Oriola», B. Montoya i A. Mas). Les altres cinc intervencions es van ocupar de la variació en el català actual a partir d’enquestes orals; el nivell de llengua més estudiat, d’acord amb les preferències del mateix Labov, va ser el fonètic («A boca plena: vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües», de C. Carrera; «Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava», de J. Ballart; «El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació», de M. Cabrera). Però no va faltar un tractament sintàctic, el de la perífrasi d’imminència d’anar+infinitiu en català i en castellà («La convergència lingüística: retardador del procés de gramaticalització?», de C. Illamola) i un de combinat («Canvi morfològic vs. canvi fonològic en català nord–occidental», de E. Valls;) que concloïa amb la preeminència de la morfologia sobre la fonologia en l’ordre del canvis que s’estenen en el català nord-occidental provinents del català oriental. Totes les intervencions van moure al col·loqui entre el públic assistent –ben nodrit–, com a prova de l’interès que van despertar els estudis presentats. Això, afegit a la joventut de la majoria dels ponents, fa

LABOV I ELS LABOVIANS CATALANS: EL DOCTORAT HONORIS CAUSA DE WILLIAM LABOV I JORNADA DEL CRUSCAT SOBRE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

El proppassat 5 de juny de 2012 el sociolingüista William Labov era investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. L’endemà –i no pas casualment– la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans dedicava una de les seues jornades anuals a la “La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana”. La idea de tal “conjunció astronòmica” era invitar William Labov a assistir a la jornada dels variacionistes catalans. Tanmateix, l’edat provecta del creador del variacionisme sociolingüístic –85 anys– el va disuadir de prolongar a dos dies la seua dedicació acadèmica en el viatge que l’havia portat des dels Estats Units. Així doncs, recollim conjuntament la notícia dels dos actes perquè els organitzadors –l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada, pel que fa al doctorat de Labov, i el Cruscat, pel que fa a la jornada del dia 6 de juny– eren, pràcticament els mateixos. No debades, hi havia un nexe d’unió clar, el de Maria Teresa Turell, professora de la Pompeu Fabra i coordinadora de l’àrea de variacionisme de la Xarxa Cruscat, la qual també va rebre el seu homenatge particular perquè va ser obsequiada amb l’edició futura d’un volum d’homenatge a la seua ja llarga trajectòria professional. Passem, doncs, a relatar cadascun dels actes.

La cerimònia acadèmica d’investidura de William Labov com a doctor honoris causa va ser qualsevol cosa excepte “cerimoniosa”. I va ser d’agrair que en una època com l’actual, en què universitats relativament noves es prodiguen en cerimonials ben pomposos, talment com si tingueren al darrere una tradició de segles, la Pompeu Fabra opte per actes més d’acord amb la seua època. Així ho podem apreciar en el reportatge fotogràfic i en la descripció de l’acte que, al dia següent de celebrat, es penjava al web de la universitat (http://www.upf.edu/enoticies/1112/0603.html). Els parlaments pronunciats a més del de la persona homenatjada van ser el de la laudatio, a càrrec de la Dra. Turell, i el del rector, el Dr. Josep Joan Moreso. La laudatio –en anglès– va destacar Labov com “un visionari del seu temps” que va “esdevenir un exemple d’enfocament i de focus científics interdisciplinarisi intradisciplinaris, amb què va establir un pont entre la lingüística i les altres ciències socials.” Efectivament, després de l’aportació laboviana, les acusacions a la lingüística de no ser una disciplina científica comencen a esvair-se. Quant al parlament del rector –pronunciat en català–, malgrat no provenir d’un lingüista va ser un bon exponent de l’aparat teòric labovià, del qual va destacar una de les idees clau: l’individu no constitueix cap unitat lingüística sinó que ho és la comunitat en què s’integra, que esdevé el centre d’interès de la sociolingüística de la variació. Finalment, per bé que no “al final” sinó al bell mig de l’acte, el discurs d’acceptació del títol de doctor honoris causa –aquest, naturalment, en anglès, perquè Labov no parla català, encara que sí que l’entén llegint-lo, segons ens va confessar– es va encetar amb una referència d’agraïment al guardó rebut pel fet que provenia d’una universitat que duia el nom d’un lingüista, Pompeu Fabra, que, com ell, havia conegut un itinerari professional originat en les ciències tècniques. Però allò més destacable del discurs de Labov van ser les referències a les derivacions socials del treball científic que ell havia portat a terme; primer va esmentar el “Principi del deute contret”, segons el qual la informació que hem obtingut a partir de l’estudi d’una comunitat de parla, ha de revertir en benefici d’aquesta mateixa comunitat, principi que va exemplificar amb la seua testificació judicial a favor de la legitimitat en l’ensenyament de la parla dels afroamericans. Per a tancar el seu discurs, Labov ens va fer veure que l’estudi de la variació lingüística, en il·lustrar-nos sobre com som i ens comportem els parlants, complementa el coneixement global de nosaltres mateixos com a éssers humans.

Conclòs l’acte d’investidura, Labov, en tot moment acompanyat pel padrí de la cerimònia, el Dr. Enric Vallduví, va departir amb tots els admiradors, estudiants i professors que van voler acostar-se a conèixer més de prop el mestre de la sociolingüística variacionista. També va acompanyar Labov la seua muller actual, la també lingüista variacionista Gillian Sankoff, cosa que va implicar una “atractiva oferta” de “dos per un” per als assistents a l’acte, que es van arremolinar al voltant de totes dues figures de la sociolingüística mundial.

L’endemà, 6 de juny, es va celebrar la Jornada del Cruscat, que va tenir lloc a la seu central de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona. La conferència inaugural va anar a càrrec de Maria Teresa Turell, que va fer un examen crític de les principals aportacions teòriques de Labov, com ara el patró curvilini, les variables lingüístiques estables, el temps aparent i el temps real, els estudis rèplica i els estudis mostrari o els canvis lingüístics des de baix i des de dalt. Tot això ho va acompanyar d’un repàs dels treballs dedicats al català des de la perspectiva variacionista. La resta de la jornada va consistir en la presentació de sis comunicacions, només una de les quals retrocedia al català antic i ho feia, naturalment, a partir de documentació històrica («Variació lingüística a la governació d’Oriola», B. Montoya i A. Mas). Les altres cinc intervencions es van ocupar de la variació en el català actual a partir d’enquestes orals; el nivell de llengua més estudiat, d’acord amb les preferències del mateix Labov, va ser el fonètic («A boca plena: vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües», de C. Carrera; «Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava», de J. Ballart; «El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació», de M. Cabrera). Però no va faltar un tractament sintàctic, el de la perífrasi d’imminència d’anar+infinitiu en català i en castellà («La convergència lingüística: retardador del procés de gramaticalització?», de C. Illamola) i un de combinat («Canvi morfològic vs. canvi fonològic en català nord–occidental», de E. Valls;) que concloïa amb la preeminència de la morfologia sobre la fonologia en l’ordre del canvis que s’estenen en el català nord-occidental provinents del català oriental. Totes les intervencions van moure al col·loqui entre el públic assistent –ben nodrit–, com a prova de l’interès que van despertar els estudis presentats. Això, afegit a la joventut de la majoria dels ponents, fa albirar un futur prometedor als Països Catalans per a la branca de la lingüística que va encetar William Labov. Si a més tenim en compte la bona disposició que mostra la Xarxa Cruscat per a acollir i promocionar totes les manifestacions sociolingüístiques que tenen com a llengua objecte d’estudi el català, no dubtem que aquesta línia d’estudis seguirà progressant.

Brauli Montoya Abat (Universitat d’Alacant)

LABOV I ELS LABOVIANS CATALANS: EL DOCTORAT HONORIS CAUSA DE WILLIAM LABOV I JORNADA DEL CRUSCAT SOBRE LA SOCIOLINGÜÍSTICA DE LA VARIACIÓ

El proppassat 5 de juny de 2012 el sociolingüista William Labov era investit doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. L’endemà –i no pas casualment– la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans dedicava una de les seues jornades anuals a la “La sociolingüística de la variació en l’àmbit de la llengua catalana”. La idea de tal “conjunció astronòmica” era invitar William Labov a assistir a la jornada dels variacionistes catalans. Tanmateix, l’edat provecta del creador del variacionisme sociolingüístic –85 anys– el va disuadir de prolongar a dos dies la seua dedicació acadèmica en el viatge que l’havia portat des dels Estats Units. Així doncs, recollim conjuntament la notícia dels dos actes perquè els organitzadors –l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada, pel que fa al doctorat de Labov, i el Cruscat, pel que fa a la jornada del dia 6 de juny– eren, pràcticament els mateixos. No debades, hi havia un nexe d’unió clar, el de Maria Teresa Turell, professora de la Pompeu Fabra i coordinadora de l’àrea de variacionisme de la Xarxa Cruscat, la qual també va rebre el seu homenatge particular perquè va ser obsequiada amb l’edició futura d’un volum d’homenatge a la seua ja llarga trajectòria professional. Passem, doncs, a relatar cadascun dels actes.

La cerimònia acadèmica d’investidura de William Labov com a doctor honoris causa va ser qualsevol cosa excepte “cerimoniosa”. I va ser d’agrair que en una època com l’actual, en què universitats relativament noves es prodiguen en cerimonials ben pomposos, talment com si tingueren al darrere una tradició de segles, la Pompeu Fabra opte per actes més d’acord amb la seua època. Així ho podem apreciar en el reportatge fotogràfic i en la descripció de l’acte que, al dia següent de celebrat, es penjava al web de la universitat (http://www.upf.edu/enoticies/1112/0603.html). Els parlaments pronunciats a més del de la persona homenatjada van ser el de la laudatio, a càrrec de la Dra. Turell, i el del rector, el Dr. Josep Joan Moreso. La laudatio –en anglès– va destacar Labov com “un visionari del seu temps” que va “esdevenir un exemple d’enfocament i de focus científics interdisciplinarisi intradisciplinaris, amb què va establir un pont entre la lingüística i les altres ciències socials.” Efectivament, després de l’aportació laboviana, les acusacions a la lingüística de no ser una disciplina científica comencen a esvair-se. Quant al parlament del rector –pronunciat en català–, malgrat no provenir d’un lingüista va ser un bon exponent de l’aparat teòric labovià, del qual va destacar una de les idees clau: l’individu no constitueix cap unitat lingüística sinó que ho és la comunitat en què s’integra, que esdevé el centre d’interès de la sociolingüística de la variació. Finalment, per bé que no “al final” sinó al bell mig de l’acte, el discurs d’acceptació del títol de doctor honoris causa –aquest, naturalment, en anglès, perquè Labov no parla català, encara que sí que l’entén llegint-lo, segons ens va confessar– es va encetar amb una referència d’agraïment al guardó rebut pel fet que provenia d’una universitat que duia el nom d’un lingüista, Pompeu Fabra, que, com ell, havia conegut un itinerari professional originat en les ciències tècniques. Però allò més destacable del discurs de Labov van ser les referències a les derivacions socials del treball científic que ell havia portat a terme; primer va esmentar el “Principi del deute contret”, segons el qual la informació que hem obtingut a partir de l’estudi d’una comunitat de parla, ha de revertir en benefici d’aquesta mateixa comunitat, principi que va exemplificar amb la seua testificació judicial a favor de la legitimitat en l’ensenyament de la parla dels afroamericans. Per a tancar el seu discurs, Labov ens va fer veure que l’estudi de la variació lingüística, en il·lustrar-nos sobre com som i ens comportem els parlants, complementa el coneixement global de nosaltres mateixos com a éssers humans.

Conclòs l’acte d’investidura, Labov, en tot moment acompanyat pel padrí de la cerimònia, el Dr. Enric Vallduví, va departir amb tots els admiradors, estudiants i professors que van voler acostar-se a conèixer més de prop el mestre de la sociolingüística variacionista. També va acompanyar Labov la seua muller actual, la també lingüista variacionista Gillian Sankoff, cosa que va implicar una “atractiva oferta” de “dos per un” per als assistents a l’acte, que es van arremolinar al voltant de totes dues figures de la sociolingüística mundial.

L’endemà, 6 de juny, es va celebrar la Jornada del Cruscat, que va tenir lloc a la seu central de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona. La conferència inaugural va anar a càrrec de Maria Teresa Turell, que va fer un examen crític de les principals aportacions teòriques de Labov, com ara el patró curvilini, les variables lingüístiques estables, el temps aparent i el temps real, els estudis rèplica i els estudis mostrari o els canvis lingüístics des de baix i des de dalt. Tot això ho va acompanyar d’un repàs dels treballs dedicats al català des de la perspectiva variacionista. La resta de la jornada va consistir en la presentació de sis comunicacions, només una de les quals retrocedia al català antic i ho feia, naturalment, a partir de documentació històrica («Variació lingüística a la governació d’Oriola», B. Montoya i A. Mas). Les altres cinc intervencions es van ocupar de la variació en el català actual a partir d’enquestes orals; el nivell de llengua més estudiat, d’acord amb les preferències del mateix Labov, va ser el fonètic («A boca plena: vocals tòniques del lleidatà en entorns multilingües», de C. Carrera; «Variació fònica al català de Barcelona: l’accent xava», de J. Ballart; «El rotacisme de /d/ intervocàlica en alguerès. Interpretació i anàlisi quantitativa de la variació», de M. Cabrera). Però no va faltar un tractament sintàctic, el de la perífrasi d’imminència d’anar+infinitiu en català i en castellà («La convergència lingüística: retardador del procés de gramaticalització?», de C. Illamola) i un de combinat («Canvi morfològic vs. canvi fonològic en català nord–occidental», de E. Valls;) que concloïa amb la preeminència de la morfologia sobre la fonologia en l’ordre del canvis que s’estenen en el català nord-occidental provinents del català oriental. Totes les intervencions van moure al col·loqui entre el públic assistent –ben nodrit–, com a prova de l’interès que van despertar els estudis presentats. Això, afegit a la joventut de la majoria dels ponents, fa albirar un futur prometedor als Països Catalans per a la branca de la lingüística que va encetar William Labov. Si a més tenim en compte la bona disposició que mostra la Xarxa Cruscat per a acollir i promocionar totes les manifestacions sociolingüístiques que tenen com a llengua objecte d’estudi el català, no dubtem que aquesta línia d’estudis seguirà progressant.

Brauli Montoya Abat (Universitat d’Alacant)

albirar un futur prometedor als Països Catalans per a la branca de la lingüística que va encetar William Labov. Si a més tenim en compte la bona disposició que mostra la Xarxa Cruscat per a acollir i promocionar totes les manifestacions sociolingüístiques que tenen com a llengua objecte d’estudi el català, no dubtem que aquesta línia d’estudis seguirà progressant.

Brauli Montoya Abat (Universitat d’Alacant)