Temps de commemoracions: “30 anys de política lingüística” – Agustí Pou
30 anys de política lingüística. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, desembre de 2013. 32 p.
Tot augura que el 2014 serà un any per recordar. Els esdeveniments dels darrers temps han fet que sigui precisament aquest un any que arriba carregat d’expectatives entorn de l’actual procés polític. Però el que ja podem dir des d’ara és que el 2014 és un any eminentment commemoratiu: centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya i, sobretot, tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió, per citar dos esdeveniments ben rellevants.
La cronologia dels fets ofereix a vegades coincidències felices. És el cas del breu i oportú opuscle que us presentem en aquest primer apunt del blog de la Revista de Llengua i Dret i que ens brinda la possibilitat de començar any i blog reportant el recull de les intervencions d’un acte també commemoratiu dins del procés de normalització lingüística. 30 anys de política lingüística reuneix els discursos que es van fer el 15 de juliol de 2013 en l’acte institucional per commemorar el 30è aniversari de l’aprovació de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística, que va tenir lloc al Parlament de Catalunya. L’acte, fet a la Sala Auditori, va ser conduït pel periodista Josep Puigbó, va comptar amb diverses intervencions i amb l’assistència de molt públic i de representants del món polític, acadèmic i cultural.
Tots els discursos recollits assenyalen, i també ho fa la directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa, que té cura de la presentació del recull, que la Llei de normalització lingüística posa els fonaments legals de la política per al català després de la marginació i la persecució a què el franquisme el va sotmetre. Però també les bases per a una política amb voluntat de cohesió social, sense separacions per raó de llengua.
L’obra s’inicia amb la intervenció del catedràtic de dret administratiu, i director de la Revista de Llengua i Dret, Antoni Milian Massana, que glossa de manera concisa els diferents moments en la fase d’elaboració de la Llei fins arribar a l’aprovació del text final, posant l’accent sobre l’esforç de consens i d’acord entre els grups parlamentaris que guià tot el procés. Posa en relleu després els eixos principals sobre els quals es basteix el cos normatiu (ús oficial, ensenyament, mitjans de comunicació social i impuls institucional) i repassa algunes de les impugnacions judicials de què és objecte la Llei. Així mateix, l’autor valora que el text de 1983 reïx en objectius clau com ara l’augment del coneixement del català, però queda curt en l’àmbit socioeconòmic o en la justícia. A més, incideix en el fet de les noves realitats que no havia pogut preveure. Per això, 15 anys després de la seva aprovació, la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística la substitueix. Milian afegeix, amb sensatesa, que amb un text legal no n’hi ha prou i, en aquest sentit, apunta les mancances constitucionals que fan del català una llengua innecessària o irrellevant en molts àmbits. Finalment, retrata la Llei com una “baula útil” en el redreçament lingüístic, però dins d’un trajecte més llarg i cada cop més urgent.
Segueix el discurs pronunciat pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que lloa i reconeix les aportacions en el trajecte de la recuperació nacional i lingüística i assenyala les forces que hi són contràries. Comença referint la situació actual del català al món en els seus diferents vessants: com a llengua de comunicació, de ciència, d’Internet, de literatura, etc. Aquesta situació respon a la fortalesa interna que ha assolit la llengua catalana, malgrat el bandejament sistemàtic a què ha estat sotmesa i a la voluntat per part de l’Estat de fer-la supèrflua i innecessària. Segons Mascarell, la Llei de normalització i els esforços que la van fer possible formen part del camí, “un camí que està arribant a una cruïlla decisiva”.
La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, fa la darrera de les intervencions, en què destaca la llengua com a qüestió “de país” o “d’estat”, la seva força cohesionadora i el compromís social que ha rebut per part de la ciutadania.
Dèiem al principi que un cert atzar ha fet gairebé coincidir els 30 anys de Llei de normalització amb els 300 anys de la caiguda de Barcelona i l’abolició de les institucions pròpies. Però el que no és casual és la coincidència entre la Llei i la Revista, que també va complir 30 anys el 2013. Formen part del mateix esforç: la primera, per regular i impulsar l’ús del català, per restituir-lo plenament en la situació de llengua nacional; la segona, per analitzar amb rigor científic la normativa i les polítiques públiques sobre la llengua i l’ús d’aquesta en els àmbits administratiu i jurídic. També per il·lustrar amb experiències comparades, per obrir possibilitats, per millorar la qualitat tant de l’ús jurídic de la llengua com del dret lingüístic. Els continguts de la Revista els podeu trobar àmpliament perfilats a l’article de Pons i Argelaguet, publicat amb motiu de la celebració del 25è aniversari de la publicació.
La commemoració serveix per reconèixer el passat i fer-ne memòria, però sobretot ha de ser útil als plantejament de futur, i el llibre que us invitem a llegir reuneix aquestes dues qualitats: ens dóna coneixement sobre la Llei amb la perspectiva del temps recorregut i ens apunta les mancances i les possibilitats d’esmena i millora.
Amb aquesta voluntat, doncs, esperem que aquesta i les altres commemoracions esmentades ens esperonin en l’actuació cívica, en l’avanç del català i en la qualitat de la recerca científica.
Agustí Pou i Pujolràs
Tècnic lingüístic
Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona
