Fa unes poques setmanes es van donar a conèixer els resultats del cens lingüístic de Catalunya (2011). L’aparició d’una enquesta sociolingüística sempre suscita interpretacions, i en aquesta el focus s’ha posat des de les 350.000 persones que declaren que encara no entenen el català fins al 73% que diuen que el saben parlar.

El cens és una enquesta de periodicitat –en principi– quinquennal, que pregunta sobre les quatre competències lingüístiques bàsiques: entendre, parlar, llegir i escriure. Es recull des del 1981 però no va ser fins al 1986 que va adoptar la forma que encara es manté en l’actualitat. Aprofitant, doncs, que ja fa gairebé tres dècades del cens del 1986, és un bon moment per posar de relleu l’evolució d’aquestes competències:

Competències lingüístiques. Percentatges. Catalunya 1986-2011

Les dades són contundents: totes les competències han crescut en aquest lapse de temps. En dos casos la pujada és moderada mentre que en d’altres dos el salt quantitatiu és molt important.

La pujada moderada correspon a la capacitat d’entendre i de saber parlar. Entendre és l’habilitat més estesa, no tan sols ara, el 1986 ja ho era. Sens dubte el fet que el català comparteixi família lingüística amb el castellà és un factor que juga a favor de la llengua (penseu sinó en el cas de l’euskera, amb un índex de comprensió que depassa lleugerament només el 60%). Així, una persona no nascuda a Catalunya però que parli una llengua romànica pot entendre el català fent tan sols un petit esforç.

Un esforç, en canvi, que ha de ser més gran per saber llegir i parlar. Per a aquestes competències, a més, cal tenir en compte factors importantíssims, com ara l’actitud lingüística de l’individu, el seu entorn cultural i sociolingüístic, el lloc de naixement, l’any d’arribada a Catalunya, etc. Finalment, no és estrany que saber escriure sigui la competència amb els percentatges més baixos: l’adquisició d’aquesta habilitat és la que està més directament vinculada a l’escolarització i per tant cauen en picat les persones que declaren que el saben escriure si no han rebut l’ensenyament en català (i aquí s’hi engloben des de les franges d’edat de 40-45 anys cap a amunt fins als nouvinguts).

Telegràficament, doncs, aquesta és la radiografia del coneixement del català al país a hores d’ara. Tenim motius per sentir-nos-en satisfests, oimés quan hem acollit en els darrers anys més d’1 milió de persones al·lòctones sense que els percentatges hagin retrocedit als nivells dels anys 80.

Un apunt important

És indiscutible que el cens és una eina valuosa per copsar l’evolució sociolingüística, tant pel nombre de persones enquestades (634.000 el 2011, el 8,5% de la població) com per la sèrie temporal que ja tenim d’aquestes enquestes. A l’hora de valorar-ne les dades, però, fóra bo tenir present algunes qüestions metodològiques –com s’ha de fer amb totes les enquestes– per no creure’ns a ulls clucs els resultats.

Primera qüestió. El cens pregunta sobre el coneixement i no sobre l’ús, de manera que si un 73% diu que sap parlar el català no vol dir que realment el parli, sinó que manifesta que té la capacitat de parlar-lo.

Segona qüestió. Haureu vist que al llarg de l’article, quan parlo de l’enquestat, sempre uso la fórmula «diu que sap». Per què? Perquè el cens recull el que els enquestats diuen que fan, que no necessàriament ha de ser el que realment fan.

Tercera qüestió. Els percentatges també cal relativitzar-los per dos motius més: d’una banda, perquè són els mateixos enquestats els que valoren les seves capacitats lingüístiques i, òbviament, no tothom té el mateix grau d’exigència a l’hora d’autoavaluar-se. I d’altra banda, perquè l’enquesta no explicita què vol dir saber parlar (o saber escriure o saber llegir). Per exemple, en el cas de parlar, es refereix a saber dir una simple salutació, a poder mantenir una conversa senzilla o a poder pronunciar una conferència?

Quarta qüestió. La manera com el cens recull les dades lingüístiques és molt limitada. En tot el qüestionari només hi ha aquesta pregunta referida a la llengua:

3. Quin és el vostre coneixement de la llengua catalana?

Marqueu només una opció

No l’entenc

L’entenc

L’entenc i la sé llegir

La sé parlar

La sé llegir i parlar

La sé llegir, parlar i escriure

Com podeu veure, l’opció de resposta només és binària –o sí o no– i en conseqüència no permet entrar en matisos. Com sabem, els usuaris d’una llengua poden tenir una certa competència, posem per cas, a l’hora d’escriure, però potser no la tenen tota (és a dir, són capaços d’escriure una petita redacció però no un article per a una revista científica). Aquesta gradualitat competencial el cens no la recull i això enllaça amb el que comentàvem de l’exigència en la qüestió anterior.

Cinquena qüestió. El cens recull informació d’enquestats a partir dels 2 anys. Per tant, és normal que en les franges d’edat més joves hi hagi un percentatge alt de pares que declarin que els seus fills encara no entenen el català (més de 26.000 nens d’edats entre els 2 i els 9 anys).

En conclusió, la metodologia que s’amaga rere les enquestes és clau per valorar-les correctament. Més enllà d’això, els resultats obtinguts en el cens lingüístic permeten constatar un progrés considerable del coneixement del català a Catalunya. Això sí, encara som lluny del castellà, que a l’Enquesta d’usos lingüístics de la població obté uns percentatges molt pròxims al 100% en les quatre habilitats que hem analitzat en aquest article.

***

En aquest enllaç podeu escoltar la taula rodona en què vaig participar a Ràdio Ciutat de Badalona parlant del cens lingüístic.