Ja fa molts anys que Joshua A. Fishman va deixar clar que el comportament lingüístic habitual dels immigrants als Estats Units era l’abandonament de la seva llengua en unes tres generacions. Sens dubte, aquest comportament pot ser majoritari però no és inevitable. Hi ha una sèrie de factors que condicionen el resultat: el mode de vida dels migrants, la manera com s’assenten a la nova societat, la relació de poder que mantenen amb els auòctons, etc. Per això, al manual de Boix i Vila Sociolingüística de la llengua catalana vaig proposar una classificació sociolingüística de grups migrants que encara considero vigent. A molts les costa reconèixer-ho, però perquè una llengua importada es reprodueixi intergeneracionalment cal que (a) els seus parlants mantinguin una distància social considerable amb els autòctons i (b) atribueixin un valor considerable a la llengua, pels motius que siguin. En altres paraules, cal que no s’integrin del tot en la societat receptora. Jo, si més no, no veig contraexemples a aquests dos postulats bàsics.
Fa pocs dies que un article de Vilaweb ho va mostrar de manera força clara amb l’exemple paradigmàtic dels nostres dies: el castellà als Estats Units. Immersos en la propaganda oficial que confon grup ètnic hispà o llatí amb coneixement i ús del castellà, hi ha molts catalans que tendeixen a pensar que la llengua de Shakira està fent trontollar el predomini de l’idioma de Justin Bieber. Us recomano aquest article d’Andreu Barnils perquè, de manera sintètica, mostra com el castellà segueix les pautes normals de les llengües migrants normals: recular de pares a fills i de fills a néts. Això sí, en proporcions colossals, perquè estem parlant de grans moviments migratoris i de dues de les llengües més parlades del món en un dels primers països del món.
La resta, em temo, és wishful thinking o, pitjor encara, propaganda
