Pràcticament quaranta anys després de la restauració democràtica, una de les constatacions més positives des del punt de vista de l’ús social de la llengua catalana ha estat la normalització efectiva que s’ha assolit en la gran majoria dels àmbits mediàtics i culturals del país. Progressivament, i per diversos camins, amb més o menys rapidesa i amb una intervenció més o menys decisiva –segons els casos– de les institucions públiques, sectors com l’editorial, el musical, el teatral, el radiofònic, el televisiu o el de la premsa han augmentat la quota d’ús de la llengua catalana fins a situar-la a nivells notables i en molts casos equiparables o fins i tot superiors als de la llengua castellana. Espais que semblaven molt hostils com el de la ràdio –en què una oferta privada exclusivament en català com la de RAC1 ha esdevingut líder destacada– o el de la premsa –amb la consolidació i èxit de les versions catalanes de dos diaris amb tanta tradició com La Vanguardia o El Periódico– exemplifiquen clarament aquesta normalització. Continuar llegint… El cinema, l’eterna assignatura pendent de la normalització lingüística – Francesc Vilallonga – RLD blog