El llibre en català per Sant Jordi, una revifalla puntual – VilaWeb.
El llibre —com la premsa escrita— pateix. Les vendes baixen. No fa pas gaire una responsable d’una de les llibreries de més facturació de Catalunya ens confessava que la crisi ha fet mal, sobretot, al llibre editat en llengua catalana. Les llibreries que van quedant són les de gran rotació, on es treballa poc el llibre de fons. I en aquestes condicions el llibre en català té mala peça al teler.
La cultura és quelcom aparentment superflu i prescindible per a molta gent, cosa totalment errònia. Una ciutat com Barcelona, per exemple, pot exercir la capitalitat gràcies al potencial econòmic del país que té al darrere, però també gràcies al pes patrimonial i artístic. La Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell, el Museu Picasso, el MNAC, els cicles del Liceu, l’Auditori o el Palau de la Música, festivals com el Primavera Sound o el Sónar, configuren amb més o menys encert un punt d’atracció que justifica prou una estada a la ciutat. I una estada a la ciutat vol dir turisme. I el turisme vol dir molts ingressos. Congressos d’èxit com el Mobile World Congress difícilment triarien Barcelona sense el rerefons cultural que singularitza una ciutat que va més enllà de ser el cap i casal del Principat.
Aquesta percepció que la cultura és prescindible s’aguditza si ens referim al llibre. I ara que som a prop de Sant Jordi, potser és bo que repassem quina és la situació del llibre en català, que pateix doblement: per ser llibre i per ser en català.
El moment econòmic no ajuda, certament, a albirar res de bo. El tancament d’empreses, el nivell d’atur preocupant i les retallades de sou dels funcionaris —i no funcionaris— i la supressió de pagues dobles han provocat un descens en el consum que tots els sectors pateixen, perquè la gent no gasta o, si més no, s’ho pensa molt a l’hora de fer una despesa. I el petit comerç ho pateix de manera dramàtica. És de tota lògica que les llibreries notin l’efecte de tot plegat, com a comerç que ofereix un producte que no és de primera necessitat. No és estrany que les llibreries Áncora y Delfín, Proa Espais, Catalònia, Robafaves, les de la Generalitat de Catalunya (!), l’Espai Mallorca, o algunes distribuïdores, hagin hagut de tancar.
El llibre —com la premsa escrita— pateix. Les vendes baixen. No fa pas gaire una responsable d’una de les llibreries de més facturació de Catalunya ens confessava que la crisi ha fet mal, sobretot, al llibre editat en llengua catalana. Les llibreries que van quedant són les de gran rotació, on es treballa poc el llibre de fons. I en aquestes condicions el llibre en català té mala peça al teler. I només sobreviuen els best-sellers, que sovint tenen poca cosa a veure amb la qualitat, i dels quals la versió catalana sol anar a remolc de la castellana en espai d’exposició.
Aquests trenta anys de normalització lingüística han donat un resultat ben positiu en determinats àmbits, com la ràdio i la premsa escrita a Catalunya (més val no parlar del que passa al País Valencià i a les Illes), però en el món editorial el llibre en català no ha aconseguit l’hegemonia que caldria. La força dels grans grups editorials en castellà (no podem oblidar que Barcelona és la capital de l’edició en llengua castellana) s’imposa arreu i, tot sovint, els mitjans de comunicació en català (televisió, ràdio, premsa escrita) fan difusió preferent d’autors i títols en castellà, preferència que es trasllada indefectiblement a les llibreries i, doncs, a les vendes. El castellà gaudeix a hores d’ara d’un prestigi cultural en el mercat de casa nostra a què el català sembla no poder aspirar. Només l’àmbit de la història local o nacional i del llibre infantil s’escapen d’aquesta tendència, mentre que en les temàtiques generals el català pràcticament ha desaparegut. En la novel·la i la poesia també hi ha una certa presència, però la tendència és que el llibre en català sigui desplaçat. Aviat editar en llengua catalana serà una curiositat, si no hi posem remei. I si l’Administració no hi posa remei. La lògica del mercat és esborronadora i no hi podem quedar impassibles. Cal que, de la manera imaginativa que sigui, es posin a disposició de la iniciativa privada o associativa uns locals ben situats, de titularitat pública, per a mostrar la riquesa, l’amplitud i la qualitat de l’edició en català. Si no és així, Sant Jordi corre el perill de passar a ser la commemoració o la revifalla puntual d’una cultura escrita que un dia va existir.