Ahir vaig assistir a la segona sessió de taula rodona L’evolució de l’ensenyament de llengües: cap al plurilingüisme i el translanguaging, organitzat pels col·legues del GREIP de la UAB. L’acte havia tingut una primera sessió el dia abans a la qual no vaig poder assistir. La sessió d’ahir va incloure dues ponències de vells coneguts, una de George Lüdi (Universitat de Basel) i una altra d’Ofelia Garcia (CUNY), seguides d’una taula rodona amb tots els ponents. Moltes de les coses que s’hi van dir em van semblar molt interessants. George Lüdi, per exemple, va presentar la concepció dels experts del Consell d’Europa sobre què és un plurilingüe: no pas una persona que suma dues llengües independents com si fossin conjunts estancs que cal adquirir per separat i mantenir descompartits, sinó que un usuari integra coneixements variables de dues (o més) llengües diferents i que els utilitza quan i com li convé, barrejant-los i combinant-los en funció de la situació comunicativa concreta. Des d’aquesta perspectiva, Lüdi va afirmar, de manera provocativa, que ja no li interessa la competència dels parlants sinó els seus usos. No és poca cosa. Ara i aquí, però, em centraré en dues qüestions que em van semblar molt pertinents per a la sociolingüística catalana: d’una banda, l’emmarcament que va fer Ofelia García sobre els models lingüístics escolars dels EUA. D’una altra, el debat que es va suscitar sobre el fonament teòric del transllenguar (translanguaging) durant la taula rodona. Continuar llegint… Amb certa calma – qüestions de llengua i societat: De com dos models lingüístics escolars “bilingües” poden cercar objectius contraposats