Estem tan amarats d’una lectura de la història basada en els estats nació existents que sovint passem per alt que un simple cop d’ull a la història dels veïns ens pot ajudar a entendre molt millor no sols la nostra, sinó la de tots. Un exemple d’això el proporciona la història lingüística del que avui és Itàlia. El relat nacional oficial explica essencialment que Itàlia (que, igual que Espanya per al nacionalisme espanyol, hauria existit des de sempre) es va fragmentar políticament amb la caiguda de l’Imperi Romà i va romandre feble, esqueixada i parcialment ocupada fins que va saber reconstruir la seva unitat nacional durant la segona meitat del segle XIX. En aquest relitat, el toscà es va imposar per sobre de la resta de varietats -descrites sempre com a “dialetti”- a causa de les seves virtuts intrínseques, de la seva gloriosa literatura, i de la voluntat lliure dels italians que el van adoptar entusiàsticament com a mitjà d’intercomprensió nacional. Aquest relat ha estat profundament assimilat pels actuals habitants d’aquell país i forma part avui dia de la comprensió del món de  qualsevol italià “normal”, en un exemple esplèndid del que Michael Billig va denominar nacionalisme banal. Continuar llegint… Amb certa calma – qüestions de llengua i societat: Les llengües discutides d’Itàlia com a estímul per entendre la construcció lingüística d’Europa