Gener 2013. N. 386La qüestió de la llengua és molt present en aquest número. L’entrevista del mes és amb el notari Lluís Jou, especialista en dret civil i un dels artífexs de la llei de Política Lingüística de l’any 1998. Albert Fabà escriu a propòsit del projecte de llei Wert i l’amenaça que representa per a l’ensenyament en català, mentre que Albert Branchadell analitza el cas d’Ucraïna i el tractament de les llengües cooficials en un nou estat independent. I Xavier Valls recorda el centenari de les “Normes ortogràfiques” de 1913. Jaume Busqué i Lluís Bursó tracen la història de la presó provisional d’El Cànem, instal·lada l’any 1939 en unes dependències de la indústria tèxtil dels Godó al Poblenou. Carles Viñas ressegueix la tràgica història del boxejador Llorenç Vitrià, mort en un camp de concentració nazi. Genís Barnosell llegeix alguns dels llibres recents sobre la Gran Recessió. A més de les seccions habituals de cada mes.
Lluís Jou, la llengua del notari
Lluís Jou i Mirabent (Sitges, 1955) és notari i estudiós del dret, especialment del Dret Civil català i en particular del dret de successions. Nét de l’escultor noucentista Pere Jou, fill d’un capità de vaixell i d’una bibliotecària, germà del físic i poeta David Jou, el vessant artístic ha estat sempre present en la seva família. Seguint la professió del pare, va estudiar Nàutica, però finalment es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona el 1977. Notari des del 1983, ha exercit a Belmonte de Miranda (Astúries), Calafell i, a partir del 1995, a Barcelona. De conviccions nacionalistes, i amb una preocupació jurídica i política per la qüestió lingüística, sobre la qual ha publicat nombrosos articles, al 1996 fou nomenat Director General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, càrrec que exercí fins al 2003 i des del qual va dirigir la redacció de la Llei de Política Lingüística aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 1998. Ha estat també membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat (1993-1997), va formar part de la junta del Col·legi de Notaris de Catalunya, on actualment és arxiver de protocols del districte de Barcelona, i és secretari del patronat de la Fundació Noguera, que té com a missió preservar i divulgar el patrimoni històric documental català, i on dirigeix la revista Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. És també, des del 1987, professor associat de dret civil de la Universitat de Barcelona. El 2007 el govern de la Generalitat de Catalunya li va atorgar el premi Justícia de Catalunya, el reconeixement més alt que la institució concedeix en el camp del dret, per la seva participació en el procés d’elaboració del Codi Civil català.
Les llengües a Ucraïna
Una de les qüestions que s’han plantejat en el procés sobiranista català encetat arran de la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 és l’estatus de les llengües en un futur estat català independent. El tema no és nou, però la urgència d’analitzar-lo amb una mica de detall sí. En aquest marc, pot resultar instructiu fer una ullada als processos sobiranistes d’altres pobles europeus. A la vigília d’una possible secessió, Catalunya potser pot extreure alguna lliçó de l’intent ucraïnès d’implantar una sola llengua oficial en una societat essencialment bilingüe.
Un altre nyap
La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006 obria una via, a què ara s’agafa la proposta de llei d’educació del ministre Wert, per qüestionar el sistema lingüístic escolar a Catalunya, que ha funcionat tan bé.