Hi ha hagut poc de moviment en el fràgil ecosistema editorial durant l’última dècada

Joan Carles Girbés

La crisi amenaça la pervivència de la classe mitjana; també en la indústria editorial. El gran grup (en català, aquest concepte no admet el plural) aprofita les sinergies per a gestionar processos de manera centralitzada i guanyar potència comunicativa i comercial. Els segells mitjans, però, tan necessaris també, ho tenen molt més agre per a sobreviure a causa de les dificultats en la distribució i en l’accés a escriptors i obres de grans vendes (amb totes les excepcions que calga). Enmig d’aquest escenari, les petites editorials, amb catàlegs més concrets i adreçades a un públic específic, guanyen protagonisme. Es tracta d’un fenomen relativament nou, si més no pel que fa a la quantitat, la qualitat i la vitalitat actuals, perquè es pot crear una editorial amb una inversió inicial modesta, però el més difícil no és obrir-la, sinó donar-li continuïtat.

Una de les novetats més esperançadores del panorama editorial el 2013 ha estat l’organització d’una desena de segells independents sota el paraigua “Llegir en català”. Raig Verd, Periscopi, LaBreu, L’Avenç, Alrevés, Gregal, Llibres del Delicte, Saldonar, Gall Editor i Meteora mantenen la independència empresarial, però sumen forces de manera cooperativa amb l’objectiu de trobar solucions als reptes comuns i ser més visibles en els punts de venda i en els mitjans de comunicació, conscients que junts tenen més força que de manera separada. Qui publica, sempre arrisca, i aquests segells piquen pedra: amb uns recursos econòmics limitats, duen a terme una producció editorial artesanal i treballen amb estructures mínimes i tirades ajustades, símptomes de realisme del mercat i, alhora, no ens enganyem, d’una certa fragilitat.

En paral·lel, la icònica Blackie Books ha engegat línia en català amb un títol enlluernador: Quan jo tenia cinc anys em vaig matar, i el 2014 comença amb força: Eugènia Broggi, exeditora d’Empúries, obri aquest febrer L’Altra Editorial, mentre Anagrama prepara una col·lecció pròpia d’obres en català que, entre altres, rescatarà d’un oblit inexplicable La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole. Símptomes, tots, que el sector editorial en llengua catalana creix, que hi ha lectors i, per tant, hi pot haver alguna cosa semblant a negoci.

“Com és que el percentatge de lectors habituals en la nostra llengua continua per davall del 4%?”

Aquesta diversificació (o atomització) que es produeix a Catalunya encara no ha arribat al País Valencià, on hi ha hagut poc de moviment en el fràgil ecosistema editorial durant l’última dècada i no ha sorgit cap segell nou adreçat al públic adult equiparable als que configuren l’associació “Llegir en català”. Potser perquè ací es llig poc en la llengua pròpia i tampoc no hem sabut vendre’ns bé al Principat, on el públic lector és molt més ampli. La revitalització de 3i4 i les noves col·leccions juvenils d’Onada i Andana són, potser, els símptomes de vida editorial més significatius de l’any que hem deixat enrere. En contraposició, a hores d’ara trontollen (tocades de mort) almenys un parell d’empreses històriques del sector.

Amb una generació ja escolaritzada en valencià ens hem de qüestionar com és que el percentatge de lectors habituals en la nostra llengua continua per davall del 4%, com indicava l’última enquesta sobre hàbits lectors, referida al 2010 (fins i tot en l’anàlisi, ens han retallat). Falla l’oferta, o la demanda… o tot plegat? Fóra útil que els actors implicats n’analitzaren les causes a fons per sortejar amb èxit les travetes que ordeix l’administració (el tancament dels mitjans audiovisuals en la llengua pròpia n’és la més recent, que no l’última). Aquest, potser, no serà un país de grans editorials, però si canalitzem i promovem amb enginy el talent dels nostres millors creadors podrem seduir el públic jove no escolar que, a hores d’ara, pel que sembla (de nou, ens falten estadístiques) menysprea o s’absté de llegir en valencià. Perquè, de fet, és l’únic que a hores d’ara pot ajudar-nos a oxigenar l’aigua que remenem, cada vegada més escassa i menys transparent.