The Journey és una pel·lícula de Colin Bateman que ofereix una narrativa tan naïf com poderosa de l’èxit de les converses de pau a Irlanda del Nord. La trama, una emboscada ideada per fer que dos enemics passen de parlar a entendre’s, “imagina” el viatge que transforma la relació de Ian Paisley i Martin McGuiness d’enemics irreconciliables a amics amb la complicitat d’un duet còmic, “The Chuckle Brothers”, com els batejaria la premsa (Belfast Telegraph 2017). La idea de la pel·lícula es fonamenta en les converses de pau de St. Andrews i mostra una solució simple als conflictes: si passaren temps junts, si hagueren de parlar entre ells, sobre les seues vides, les seues aficions, el que tenen en comú, superarien el seu odi mutu, connectarien i veurien els avantatges de congeniar, per als seus pobles i per a ells mateixos. La hipòtesi és ben coneguda pels estudis socials i ha estat evolucionant i inspirant noves recerques des dels anys 60: el contacte influeix en les emocions. Partint de la hipòtesi del contacte social, els investigadors van demostrar que les relacions entre grups de distint origen ètnic milloraven en dissenyar entorns laborals interètnics. El moment era l’escaient, atès que aquestes relacions eren cabdals per al creixement econòmic i per a la governabilitat d’un país dividit, els Estats Units dels anys 60. Més tard, el mer contacte (sense interacció ni col·laboració) va mostrar que podia oferir els mateixos resultats. L’exemple clàssic és un disseny d’experiment en què un professor va fer venir a totes les sessions d’una assignatura una persona amagada sota una gran bossa negra. Aquest tret distintiu tan evident va provocar que la resta de persones de la classe categoritzaren l’individu de forma automàtica com a membre d’un grup extern, un altre. El resultat va ser que la classe el va marginar de manera immediata, hi sentien desconfiança i també menyspreu. A mesura que el semestre avançava, però, i tot i que no s’havia produït cap interacció, el grup va adoptar la persona de la bossa de fem com un dels seus. Altres estudis més recents mostren que, per aconseguir una millora afectiva, no caldria ni tan sols que el contacte fora físic, ja que l’exposició a narratives, fins i tot a través d’Internet, té com a conseqüència una millora de les relacions emocionals amb aquells altres.

Continuar llegint.. L’odi, la vida pública i les relacions interculturals – Esther Monzó Nebot – RLD blog