Accés en línia a l’Informe sobre la Situació de la Llengua Catalana
| Què diu l’Informe sobre la situació de la llengua catalana? |
| Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT de l’IEC i membre de la Secció Filològica |
L’Informe, que anualment elabora la Xarxa Cruscat per encàrrec de l’Observatori de la Llengua, ha anat aconseguint una referencialitat important, tant entre els destinataris acadèmics com entre la població interessada en la situació sociolingüística de la llengua catalana. Podríem dir, doncs, que la seva presentació pública forma part de l’agenda socioacadèmica del país. És per això que el missatge que transmeten les informacions que s’hi difonen acaba tenint una certa transcendència en la percepció de vitalitat de la llengua dels membres de la comunitat lingüística catalana.
Conscients de la influència que poden tenir les nostres consideracions en una societat que viu la llengua sovint d’una manera força apassionada, voldríem reflexionar sobre el missatge que ha centrat l’atenció mediàtica quasi en exclusiva, això és, que la llengua catalana, l’any 2012, supera per primer cop els deu milions de parlants. Una dada que ha de ser motiu de satisfacció, però que no ha d’amagar les importants febleses comunicatives sobre les que descansa una llengua que malda per fer el seu camí en un context d’hostilitat legislativa extraordinàriament preocupant.
En relació amb les habilitats competencials, les dades generals aportades ens dibuixen un ecosistema on s’està avançant en el procés de bilingüització de la població. Així, hem de celebrar que cada cop hi hagi més gent que declara entendre i saber parlar la llengua, dues habilitats que condicionen enormement el nostre paisatge lingüístic. D’altra banda, les competències lectoescriptores, vinculades a l’ensenyament, milloren més lentament però de manera sostinguda. Tanmateix, si posem atenció en les incompetències ens adonarem que encara queda un camí important per recórrer: si ens fixem en l’habilitat de parlar, ens adonem que a Catalunya van declarar no saber parlar català un 14,8 % de persones; a les Illes, un 28,45 %, i a la zona catalanoparlant del País Valencià, un 41,63 %. Més encara, si en comptes de dades dicotòmiques sobre el coneixement (respostes de sí o no), poguéssim disposar de dades escalars (amb una automesura del domini de l’habilitat), els resultats ens remetrien a uns coneixements «forts» de la llengua catalana sensiblement més baixos.
Una altra qüestió a no perdre de vista en la caracterització de la funcionalitat comunicativa de la llengua catalana és l’anàlisi dels usos en què concorre. En aquest sentit, ens agradaria insistir en una obvietat: declarar saber parlar la llengua ens indica que forma part del repertori del declarant, però no se’n desprèn una correlació d’usos automàtica. Els usos estan condicionats per tot un seguit de variables algunes de les quals especialment contràries a l’activació de la llengua catalana. La norma d’adaptació lingüística a l’interlocutor castellanoparlant (també anomenada norma de subordinació lingüística) té encara una vigència important (en uns territoris més que en uns altres, però). Sense anar més lluny, a Catalunya la situació dels usos de la llengua catalana presenta un equilibri incert amb els de la llengua castellana. Amb una tendència global decreixent els darrers anys, els usos de la llengua catalana presenten (segons dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, 2008) uns percentatges superiors en els contextos vinculats a la formalitat comunicativa (al banc, als supermercats, etc.). En les situacions vinculades a la col·loquialitat (a casa, amb els amics), els usos estan condicionats per la llengua d’identificació dels individus, variable on la llengua castellana supera la catalana en 9,3 punts (37,2 % català, 46,5 % castellà). Al País Valencià, en canvi, la comunitat etnolingüística catalanoparlant, situada al voltant d’un 30 % de la població, serveix de refugi d’uns usos que quan guanyen formalitat experimenten una franca davallada. No cal dir que la causa primera d’aquest comportament funcional oposat de la llengua en els dos territoris referits s’ha de cercar en la política i la planificació lingüística institucional. Així, mentre que a Catalunya el procés de rehabilitació de la llengua en els contextos públics esdevé un dels objectius centrals del procés de normalització lingüística, al País Valencià, malgrat la retòrica institucional, l’aposta governamental no ha depassat l’objectiu de bilingüització asimètrica de la població.
Certament, la comunicat lingüística catalana presenta una situació sociolingüística molt desequilibrada territorialment. No en va acull processos de substitució lingüística avançats (la Catalunya del Nord i l’Alguer) a la vora de situacions on l’horitzó de normalitat de la llengua catalana és ben factible. Catalunya i Andorra són els territoris on es detecten dinàmiques estructurals més sòlides. Ens referim a la transmissió lingüística intergeneracional, on la llengua catalana guanya terreny a la castellana, i al decalatge favorable entre els percentatges de llengua inicial i de llengua d’identificació. En tots dos territoris els indicadors esmentats certifiquen que té una certa capacitat d’atracció. Així i tot, a Catalunya entre els anys 2003 i 2008 es va produir un descens de catalanoparlants inicials, tant de manera proporcional com en nombres absoluts. A escala proporcional, es passava del 36,4 % de catalanoparlants l’any 2003 al 31,7 % l’any 2008 (-4,7 punts percentuals). En nombres absoluts, la pèrdua era de 86.700 catalanoparlants inicials menys en un lustre. Sembla, però, que la causa l’hem de cercar en els canvis demogràfics (més que no pas en la constricció de la comunitat etnolingüística): les generacions de més edat, caracteritzades per una major presència de catalanoparlants, van perdent efectius d’una manera continuada.
La llengua catalana se’ns mostra, doncs, com una realitat calidoscòpica que exigeix anàlisis matisades i tan objectives (això és, científiques) com sigui possible. Sovint, les expectatives que hom té en relació amb el seu esdevenidor acaben condicionant les valoracions que en fem, i això sol anar en detriment de la interpretació desapassionada que s’exigeix a l’investigador social. En aquest sentit, ve a tomb recordar que més enllà dels (legítims) desitjos, subvertir la realitat implica definir-la prèviament amb rigor.