Miquel Cabal Guarro. Traductor i investigador del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona

Un grup de tàrtars de Crimea converses després d’haver resat a la mesquita de Khan Chair a Bakhchisaray Foto: REUTERS.

Els darrers mesos hem assistit a una revolució a Ucraïna que ha desembocat en la caiguda del govern de Víktor Ianukóvitx. Els últims dies hem vist que Crimea entrava en una espiral de tensions que ha acabat amb la península ucraïnesa ocupada per tropes de la Federació Russa. Les notícies que ens arriben del conflicte ens parlen d’un país dividit, a punt de fracturar-se irremeiablement en dues parts. Al cens de 2001 (l’últim que es va fer), només un 17,3 per cent de la població d’Ucraïna declarava nacionalitat russa, contra el 78 per cent que triava la ucraïnesa. Hereva dels temps de l’URSS, la nacionalitat no té res a veure amb la ciutadania (que és la que s’indica al passaport), sinó amb una herència de sang, d’estirp. És una qüestió identitària.