Present i futur del valencià. Manel Perucho. Publicat en El Punt Avui dijous 12 de març del 2015
Fa uns mesos es van fer públics els resultats del treball de fi de grau de Clara Miralles, del que vaig ser director. El treball descrivia, fent servir models matemàtics, la realitat actual del valencià. L’extrapolació del model cap al futur, ens dóna unes previsions poc optimistes pel que fa a l’ús de la nostra llengua en les properes dècades.
És aquest un terreny en què tothom opina, però les opinions, al cap i a la fi, estan fonamentades en la nostra experiència quotidiana i, per tant, esbiaixades. Però, com científic, no puc més que posar en dubte totes les opinions respecte a l’ús i al futur del valencià. Sembla cert que el valencià en l’àmbit cultural està més viu que mai: tenim més grups de música en valencià que mai, més escriptors que mai i s’estudia en valencià més que mai. Ara bé, per evitar caure en el parany de les opinions o les percepcions personals el millor és anar a les dades, que són fredes i parlen soles. Així, amb dades de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i d’enquestes realitzades per la mateixa Generalitat Valenciana, hem pogut comprovar que l’ús de la llengua està en clar retrocés.
Per altra banda, fa temps que la física ha ficat el cap a les ciències socials i hi ha models que descriuen situacions complexes com el creixement de les ciutats o la difusió d’idees en les societats, entre molts d’altres. Aquests models estan evidentment sotmesos a dificultats serioses en tractar d’explicar sistemes tan complexos. Tot i que també es pot dir que tenen la seua dosi d’èxit.
Al seu treball de fi de grau, amb les limitacions que pot tenir un treball com aquest (amb poc temps per realitzar-lo), Clara Miralles va estudiar dos models existents de dinàmica de competència entre dues llengües: un que havia estat aplicat amb cert èxit a la dinàmica de mort lingüística en casos tan clars com el del gal·lès front a l’anglès (model Abrams-Strogatz), i un altre en què es té en compte l’existència d’una població bilingüe en el cas de llengües semblants que havia estat aplicat al cas gallec-castellà (model Paredes-Mira). Amb les poques dades de què disposem, l’autora del treball hi va ajustar els models per obtenir-ne els números que controlen l’evolució del sistema estudiat dintre del marc d’aquests models. Per tant, qualsevol extrapolació del model resulta arriscada perquè es fan servir models que no estan pensats per al cas del valencià i perquè tenim poques dades.
Açò tampoc no significa que els models siguen erronis, sinó que per declarar-los vàlids caldria confrontar-los amb una major riquesa de dades. Les dades diuen que la tendència és la d’un retrocés clar en l’ús i per concloure això no cal ni tan sols aplicar un model matemàtic:El percentatge de parlants habituals de valencià d’ací a trenta anys pot ser efectivament el 10% o fins i tot menor. Evidentment, les conclusions polítiques hi són: Un dels paràmetres present a tots els models és el que es fa servir per quantificar el prestigi que una llengua té, com n’és d’atractiva per als parlants. I això depèn, sense cap mena de dubte, de les polítiques que s’hi facen. Un canvi en aquestes polítiques afavoriria un canvi en l’evolució de l’ús amb el temps que les dades permeten albirar.
Font: Infomigjorn