“Paisatge llunar” és un dibuix de Petr Ginz, mort a Auschwitz als 16 anys.

Una de les coses que més sorprèn a les persones externes al món de l’esperanto és l’existència de persones natives. És a dir, aquelles que el parlen des de petits, sovint amb el pare o la mare, en l’àmbit familiar. Evidentment, no es tracta d’un fenomen de masses, però és prou remarcable. Se sol parlar d’unes dues mil famílies a tot el món que el fan servir amb normalitat i de fet, a les trobades internacionals no és difícil trobar-ne, de totes les edats.

La primera cosa que cal dir és que tots són, com a mínim, bilingües. Perquè fins i tot en el cas que l’esperanto fos l’única llengua d’ús a la llar familiar, també parlen la llengua de l’entorn en què es socialitzen a l’escola, amb els amics, els mitjans de comunicació… Solen ser persones que han tingut molts estímuls i no és infreqüent que siguin políglotes o que toquin diversos instruments musicals. Però tampoc necessàriament han de ser diferents dels no esperantòfons.

Evidentment parlen la llengua fluidament i en desenvolupen tot el seu potencial, fent servir de vegades paraules que no estan als diccionaris, tot i que són perfectament comprensibles degut a la regularitat de la formació de paraules en esperanto. Tot i això, és possible que repeteixin alguns dels errors gramaticals que podien haver tingut els pares. Exactament com passa amb els parlants natius de qualsevol altra llengua, que no pel fet de ser-ho la parlen perfectament.

De vegades es qüestiona el concepte de denaskulo (ulo que parla la llengua denaske, de naixement) i es plantegen situacions de ciència ficció certament inquietants. Què passaria si arriba un dia en què una majoria dels habitants del planeta tenen l’esperanto com a llengua materna? Estarien en perill la resta de llengües? Podria ser que al final la llengua auxiliar acabés tenint l’efecte oposat al que es pretèn? Teòricament, podria ser, però la veritat és que la xifra de 2000 famílies que comentàvem desaconsella presentar el tema en aquests termes.

Però sense arribar a aquests extrems i donat que l’esperanto vol ser una segona llengua per a tothom i potenciar així la comunicació democràtica i igualitària, hi ha qui considera (per exemple, el lingüista francès Martinet) que no és just que hi hagi qui, tenint-lo com a llengua materna, se’n pugui aprofitar. És a dir, els denaskuloj podrien acabar tenint els mateixos avantatges dels que gaudeixen els anglòfons natius actualment, acabant de facto amb la pretesa neutralitat de l’esperanto.

Per diversos motius, ens agrada citar noms de denaskuloj famosos. George Soros, especulador i fill de Tivadar Soros, mecenes de l’esperanto i autor de dues obres autogràfiques fascinants, que haurien d’estar traduïdes al català. Petr Ginz, nen mort a l’holocaust i autor d’un dibuix que ha viatjat a l’espai. Les germanes Polgar, jugadores d’escacs. Daniel Bovet, premi Nobel de medicina. Ulrich Brandenburg, ambaixador alemany a Rússia. Winifred Sackville Stoner Jr., escriptora i nena prodigi… i un llarg etcètera.

I ells, què n’opinen? Us presentem alguns exemples: En Cooper és una monada i mostra amb quina facilitat n’aprèn. En Nils és més prosaïc i considera que es tracta de la cosa més normal del món. De fet, es tracta d’un parlant d’esperanto com a natiu de tercera generació. Més a prop nostre, l’Alfons diu que l’esperanto és el regal més bonic que li ha fet el seu pare. I en Karles ha preparat un exitòs vocabulari quotidià per a les famílies catalanes que es decideixen a fer el pas. Us hi atreviu?